Diu Eduardo Galeano, en el seu excel·lent llibre El fútbol a sol y sombra, que “en Wembley suena todavía el griterío del Mundial del 66, que ganó Inglaterra, pero aguzando el oído puede usted escuchar gemidos que vienen del 53, cuando los húngaros golearon a la selección inglesa”. L’escriptor uruguaià ens recorda d’aquesta poètica manera una petita part de la història de l’estadi on es jugarà la final de la Champions League d’enguany, entre el F.C. Barcelona i el Manchester United.
Bé, de fet no serà en el mateix Wembley on es jugarà la final, sinó en la seva versió remodelada l’any 2007. Una versió sens dubte més moderna, còmoda i espectacular, però sense la nostàlgia, els records i el feeling de l’antic estadi, que es va demolir l’any 2003 després de 80 anys d’existència i de partits històrics que el van convertir, en paraules d’O Rei Pelé, en “la catedral del futbol mundial”.
L’antic estadi de Wembley, amb les famoses torres bessones
La llegenda del vell Wembley (que oficialment es deia Empire Stadium, o Estadi de l’Imperi) es va començar a forjar ja des del primer partit que s’hi va jugar, la final de la FA Cup (la Copa anglesa) entre el Bolton Wanderers i el West Ham United, el 28 d’abril de 1923 (només quatre dies després d’haver-se acabat les obres). Aquell dia, les autoritats no havien previst ni de bon tros que pogués acudir tanta gent a l’estadi. Les anteriors edicions de la final de Copa no havien congregat un gran nombre d’espectadors, de manera que es va decidir fer molta propaganda del partit.
La convocatòria va resultar un èxit total. Entre el bon temps que feia, la curiositat per veure el nou estadi (el més gran de l’època), el fet que la final la jugués el West Ham (equip de Londres) i el fàcil accés amb transport públic, totes les previsions es van desbordar i a l’hora del partit hi havia tanta gent que les graderies no van donar l’abast i els espectadors van començar a ocupar el terreny de joc. Les fonts de l’època parlen d’entre 250.000 i 300.000 persones, quan la capacitat de l’estadi era de 126.047 espectadors.
Vista aèria de Wembley, amb la gent ocupant el terreny de joc
Davant de la magnitud dels fets, i amb l’organització totalment desbordada, es va trucar a la policia muntada per intentar enretirar a la gent del terreny de joc. Entre els genets va destacar en George Scorey i el seu cavall blanc Billy, que es va convertir en la imatge més recordada del partit. Des del centre del camp i movent el cavall en cercles, el policia va anar demanant a la gent que es fes enrere. De mica en mica es va començar a obrir un forat, que es va anar fent més gran fins que tothom va quedar darrera de les línies que delimitaven el camp. Els jugadors també van demanar calma a la gent i tothom va mostrar una bona predisposició, i més encara quan el rei George V va entrar a l’estadi. Es va arribar a témer per la suspensió del partit, que finalment va començar 45 minuts tard.
En Billy al mig del camp (encerclat), abans de començar a enretirar la gent
Esportivament parlant, el Bolton va guanyar la final per 2-0, i les peculiars circumstàncies del partit van influir en el joc. Per exemple, en el primer gol un jugador del West Ham va quedar envoltat d’espectadors després de treure de banda, no va poder tornar al camp i això va deixar lliure al jugador del Bolton David Jack, que va marcar. A més, el xut va impactar contra un espectador que estava just darrera de la xarxa i el va deixar inconscient. I en el segon gol, els jugadors del West Ham van reclamar que un aficionat del Bolton havia posat la pilota en joc quan aquesta havia sortit fora de banda, abans de la centrada que va donar origen al gol. Per cert, al descans els jugadors no van poder retirar-se als vestidors degut a la gran quantitat de gent que hi havia al voltant del camp, i es van haver de quedar al terreny de joc durant cinc minuts abans de començar la segona part.
Els espectadors darrera de les línies del camp... o gairebé
La imatge d’en Billy es va fer tan famosa que el partit es recorda com “la final del cavall blanc”. L’any 2005, mitjançant una enquesta, es va triar el nom de White Horse Bridge (pont del cavall blanc) per al nou pont de vianants que es troba prop del nou estadi de Wembley. El genet d’en Billy, el policia George Scorey, va ser recompensat per l’Associació de Futbol Anglesa amb entrades gratis per a les següents finals, però no li agradava el futbol i no hi va anar.
En George Scorey i en Billy, en plena maniobra
Després d’aquesta final en van venir moltes altres, ja que cada any s’hi jugava la final de la Copa anglesa. L’antic estadi de Wembley també va presenciar, entre molts altres esdeveniments, els Jocs Olímpics de 1948, cinc finals de la Copa d’Europa, dues de l’antiga Recopa, la final del Mundial 1966 i la de l’Eurocopa 1996. Vuitanta anys donen per molt. El nou estadi és modern i funcional, té un interior de luxe, uns vestidors espectaculars i un sostre retràctil per cobrir-lo si plou; però, com també diu Galeano, no té memòria ni gran cosa per explicar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada