Fa unes setmanes parlàvem d’un llibre que en poques pàgines explicava tota la història de la humanitat, amb breus pinzellades agradables i fàcils de llegir. Doncs bé, en aquesta ocasió m’agradaria parlar d’una altra obra d’estructura similar, però traslladada al món del futbol. Es tracta de El fútbol a sol y sombra, del prestigiós escriptor i periodista uruguaià Eduardo Galeano.
Com a gran aficionat a l’esport rei, Galeano ha resumit en breus episodis i poc menys de 400 pàgines tota la història del futbol. Comença parlant dels diferents elements que integren el joc (el porter, el jugador, l’aficionat, l’entrenador, la pilota, l’estadi, l’àrbitre, etc.), continua amb els orígens d’aquest esport i acaba fent un breu resum de tots els Mundials (fins al 2002) i recordant jugadors i gols que han passat a la història, per la seva importància o senzillament per la seva bellesa.
Xilena de Pelé en un Brasil-Bèlgica disputat a Maracaná (1965)
Com hem dit, Galeano és un gran amant del futbol i parla amb passió i sentiment dels seus aspectes més atractius, però tampoc s’oblida dels punts menys amables que envolten aquest món: la conversió del que era un esport amateur en un negoci a gran escala, els foscos afers dels dirigents dels clubs, la corrupció de la FIFA i dels seus màxims mandataris, el control que exerceixen les marques de roba esportiva sobre els equips i els jugadors, etc.
Si algun petit però se li pot posar a aquest llibre (des de la meva perspectiva, és clar) és que en alguns paràgrafs l’autor se centra en el futbol sud-americà i parla d’equips o de jugadors semi o totalment desconeguts per a l’aficionat europeu, la qual cosa és comprensible si tenim en compte el seu país d’origen. Això fa que en aquests punts concrets l’obra perdi un pèl de proximitat pels lectors d’aquest costat de l’Atlàntic, però el tema queda bastant compensat quan parla dels Mundials.
Malgrat aquest petit incís, és innegable que llegir aquest llibre és un autèntic plaer pels aficionats d’aquest esport. No puc resistir-me a transcriure un dels breus episodis, el que Galeano dedica als escenaris sense els que no seria possible el seu particular homenatge. Per mi, és un dels apartats que millor transmet l’estil planer, directe, apassionat i gairebé poètic d’aquest fantàstic escriptor. Les seves paraules traspuen amor pel futbol, tenen cor i ànima:
El estadio
¿Ha entrado usted, alguna vez, a un estadio vacío? Haga la prueba. Párese en medio de la cancha y escuche. No hay nada menos vacío que un estadio vacío. No hay nada menos mudo que las gradas sin nadie.
En Wembley suena todavía el griterío del Mundial del 66, que ganó Inglaterra, pero aguzando el oído puede usted escuchar gemidos que vienen del 53, cuando los húngaros golearon a la selección inglesa. El Estadio Centenario, de Montevideo, suspira de nostalgia por las glorias del fútbol uruguayo. Maracaná sigue llorando la derrota brasileña en el Mundial del 50. En la Bombonera de Buenos Aires, trepidan tambores de hace medio siglo. Desde las profundidades del estadio Azteca, resuenan los ecos de los cánticos ceremoniales del antiguo juego mexicano de pelota. Habla en catalán el cemento del Camp Nou, en Barcelona, y en euskera conversan las gradas del San Mamés, en Bilbao. En Milán, el fantasma de Giuseppe Meazza mete goles que hacen vibrar al estadio que lleva su nombre. La final del Mundial del 74, que ganó Alemania, se juega día tras día y noche tras noche en el Estadio Olímpico de Munich. El estadio del rey Fahd, en Arabia Saudita, tiene palco de mármol y oro y tribunas alfombradas, pero no tiene memoria ni gran cosa qué decir.”
Estadi de Maracaná, a Rio de Janeiro (Brasil)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada