Frontera salvatge

La primera vegada que vaig sentir a parlar de Cormac McCarthy va ser quan vaig anar a veure No es país para viejos, l’excel·lent pel·lícula dels germans Coen, i vaig saber que estava basada en una seva novel·la. Posteriorment vaig tenir l’oportunitat de llegir-la i em va semblar tan bona o més que el film, tot i que, com passa sempre en aquests casos, no podia deixar de veure la cara dels actors a mesura que llegia el llibre.

Ara, però, m’agradaria parlar de Meridià de sang, el que molts consideren el millor llibre de McCarthy. Situat a la frontera entre Mèxic i EE.UU. a meitats del segle XIX, ens explica les aventures d’un grup de mercenaris contractats per eliminar el màxim nombre d’indis possible. Però la naturalesa salvatge d’aquest grup farà que un cop eliminats els indis salvatges també es dediquin a assassinar-ne d’innocents, i després als habitants dels pobles on arriben, a soldats mexicans, i fins i tot als que els han contractat, en una espiral contínua de violència i sang que sembla no tenir final.

Entre tots els personatges del llibre destaca poderosament la figura del jutge Holden, un home educat, culte, intel·ligent, propens a fer discursos filosòfics, carismàtic, de gran alçada, albí, sense ni un pèl al cos i convençut que no morirà mai (de fet no sembla envellir). Però també és una persona amant de fomentar la violència i de practicar-la, i no té cap mena de remordiment a l’hora d’assassinar a qui sigui, fins i tot a criatures. La seva figura misteriosa i imponent gairebé juga el paper d’un déu, i molts membres de la banda ni tan sols el consideren humà. Se’l troben un bon dia enmig del desert, com si els estigués esperant, però tots coincideixen a afirmar que ja l’havien vist anteriorment.

L’increïble domini del llenguatge de Cormac McCarthy és evident, i en aquest cas potser es demostra més que mai. Les seves descripcions dels paisatges desèrtics, de les batalles amb els indis, dels pobles que es van trobant els protagonistes pel camí i de les penúries que han de passar durant els seus trajectes, són tan extraordinàries que gairebé podem veure, olorar, sentir i patir el mateix que els personatges. Dit això, també s’ha de dir que a vegades el llibre es fa una mica repetitiu, perquè tota l’estona parla del mateix: dies i dies al desert, topades amb indis, arribada a un poble, tornada al desert, més batalles, etc. A més, no és un llibre fàcil de recomanar degut a l’exagerada violència d’alguns passatges, que fan que es necessiti un bon estómac per pair-ho del tot.

En resum, i si prescindim del fet que l’argument és poc variat, aquest western apocalíptic, brutal i que no deixa lloc a cap mena d’esperança, és una excel·lent mostra del descomunal talent narratiu i descriptiu d’un dels millors escriptors nord-americans del seu temps.