divendres, 25 de març de 2011

30 anys del segrest de Quini


Enrique Castro González, conegut futbolísticament com “Quini”, és un dels millors davanters que ha tingut mai el futbol espanyol. Va arribar al Barça l’any 1980 procedent de l’Sporting de Gijón, després de molts intents fallits del club blaugrana per intentar fitxar-lo. Al marge dels seus nombrosos èxits esportius (Pichichi en 5 ocasions, sisè màxim golejador de la història de la Lliga i Medalla d’Or al Mèrit Esportiu), la vida de Quini està marcada de manera especial pel segrest que va patir durant 24 dies.

L’1 de març de 1981, un cop acabat el partit Barça-Hércules (6-0, amb dos gols seus), Quini passa per casa seva per engegar el vídeo i gravar el resum del partit abans d’anar a l’aeroport a buscar la seva dona María Nieves i els seus dos fills, provinents d’Astúries. Però es presenten dos individus, se l’emporten a punta de pistola, el fan entrar en el seu propi cotxe i més tard en una furgoneta. A l’aeroport, després d’esperar una bona estona, finalment María Nieves agafa un taxi. Quan arriba a casa troba el vídeo en marxa, un pastís de poma a sobre de la taula i els llums encesos. A la una de la matinada, inquieta, truca a José Ramón Alexanko (company d’equip i gran amic de Quini), però ell tampoc en sap res. Truquen a la policia, a la Guàrdia Urbana i al president Josep Lluís Núñez. L’endemà es presenta la denúncia oficial de desaparició. La notícia ja és pública i comencen a arribar al domicili del jugador directius, companys d’equip, amics, periodistes i curiosos. En una batuda policial, es troba el cotxe de Quini amb les portes obertes.

Portada de "El Mundo Deportivo", dimarts 3 de març de 1981

El president Núñez declara que no hi ha cap notícia i reconeix que aquestes últimes setmanes altres jugadors han rebut amenaces en forma d’anònim (temps després se sabrà que el primer objectiu dels segrestadors era l’entrenador Helenio Herrera). Cap a la mitjanit del 2 de març es troba, en una cabina de telèfons de L’Hospitalet, una carta signada pel jugador on afirma trobar-se bé. La policia rastreja la zona sense èxit.

Lògicament, la moral dels jugadors del Barça està per terra. Pràcticament no entrenen pel nerviosisme i la tristor. Les mostres de solidaritat són constants. El vicepresident Nicolau Casaus manifesta que està “disposat a donar la meva vida per la seva llibertat”, i els jugadors afirmen que renunciaran a la Lliga si Quini és alliberat. Alguns jugadors del Barça, amb Bernd Schuster al capdavant, són partidaris de no disputar el proper partit contra l’Atlético de Madrid. La dona de Quini, però, els hi envia una carta on els demana que continuïn endavant. A més, la Federació es nega a alterar el calendari i finalment el partit es juga, amb derrota blaugrana per 1-0. Quan tornen de Madrid, els jugadors són rebuts a El Prat per uns 5.000 aficionats amb crits de “Quini llibertat!” i nombroses mostres d’ànim.


Els dies passen i Alexanko es converteix en el portaveu de la família, a més de parlar directament per telèfon amb els segrestadors sobre els detalls del rescat. L’impacte social del segrest i la inexperiència dels delinqüents fan que es vagin posant cada cop més nerviosos, i fins i tot amenacen de tallar-li un dit o un peu a Quini si no es paguen els diners. Degut a la gran presència policial als carrers, es neguen a recollir els diners en una paperera, com havien previst en un principi. Aleshores el Barça i la policia espanyola van idear un pla: els 100 milions de pessetes s’ingressaran en un compte bancari suís. Com que el Barça havia de cobrar uns diners de la firma Omega, el club va acordar amb l’empresa rellotgera suïssa que ingressés la quantitat en el compte corrent (d’aquí ve el nom de “Operación Omega” que es va donar a l’acció policial).

La cooperació de les autoritats espanyola i suïssa permet aixecar el secret bancari i així es descobreix al titular del compte, un tal Víctor Manuel Díaz Esteban, electricista de 26 anys. Quan arriba a Suïssa i retira un milió de pessetes és identificat immediatament, se’l captura de camí a l’aeroport i acaba confessant que Quini es troba al soterrani d’un taller mecànic situat al carrer Jerónimo Vicens número 13 de Saragossa. A les deu de la nit del 25 de març de 1981 (avui fa 30 anys), la policia entra al local i allibera al futbolista.


La notícia arriba en qüestió de minuts a Barcelona, on la gent surt al carrer i s’amuntega davant de la Direcció General de Policia per esperar l’arribada del jugador, que es produeix a dos quarts de tres de la matinada. Quini baixa d’un Seat 131 amb barba de dies, demacrat i visiblement cansat, però bé de salut, enmig de l’ovació de milers d’aficionats. De seguida es reuneix amb la seva dona, el seu germà Jesús i el president Núñez. Ningú pot contenir l’emoció acumulada durant gairebé un mes d’incertesa.

Quini i l’ex president del Barça, Josep Lluís Núñez

Un cop alliberat, Quini no va tenir cap mala paraula per als seus segrestadors: “S’han portat molt bé amb mi, m’han semblat bona gent i sempre em deien que no em passaria res”. Fins i tot va retirar l’acusació i els va perdonar perquè considerava que ho havien fet moguts per una situació econòmica desesperada. El Barça, no obstant, va decidir continuar amb la causa i demanar danys i perjudicis perquè considerava que el segrest l’havia perjudicat greument a nivell esportiu. La sentència dictada el 15 de gener de 1982 va condemnar als tres autors (dos mecànics i un electricista, delinqüents comuns sense antecedents) a deu anys de presó i a pagar cinc milions de pessetes al jugador, diners als quals Quini va renunciar, en una mostra més de la seva gran qualitat humana.

Precisament aquesta característica de Quini va fer que el seu segrest transcendís l’àmbit purament esportiu i es convertís en un autèntic fenomen social a l’Espanya de l’època. Quini era un jugador de primera línia i molt estimat no només al Barça, ja que era internacional amb la selecció espanyola i estava tocat per la vareta màgica del gol. Era un jugador noble, esportiu, sempre allunyat de polèmiques i no es queixava mai quan li feien una falta. Un d’aquells futbolistes sense cap enemic, ni tan sols entre els pitjors rivals.

Retrobament entre Quini i Allan Simonsen

Quini va reaparèixer una setmana després d’haver estat alliberat, en un partit disputat al Camp Nou contra el Valladolid on va rebre una eixordadora ovació. Esportivament parlant les conseqüències van ser nefastes pel Barça, ja que abans del segrest l’equip havia encarrilat una molt bona ratxa de resultats i anava segon a només dos punts de l’Atlético de Madrid, al qual, com ja hem dit, havia de visitar a la següent jornada. L’equip només va sumar un punt en els tres partits on l’asturià va estar absent. Helenio Herrera va demanar, sense èxit, que es tornessin a jugar aquests tres partits. Quini, malgrat la traumàtica experiència, va acabar com a màxim golejador de la Lliga (que va acabar guanyant la Real Sociedad) i de la Copa, que el Barça va guanyar gràcies a les dianes de “El Brujo”, dues d’elles a la final disputada precisament contra l’Sporting de Gijón.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails