dissabte, 12 de novembre de 2011

Jo, els musicals i “Los miserables”



M’encanta el cine i m’encanta la música, però les pel·lícules musicals mai no han estat sant de la meva devoció. Com tantes altres coses que no m’agraden, aquesta també té el seu origen en els meus primers anys d’existència. Recordo haver vist un tros de West Side Story i no entenia com dues bandes rivals de Nova York es podien posar a ballar en comptes d’anar a ganivetades. Tampoc li vaig trobar la gràcia a un altre clàssic del gènere com Grease, amb en Travolta fent de rebel però que també s’arrencava a ballar a la mínima oportunitat que tenia. Després vaig conèixer la insuportable Julie Andrews a Mary Poppins, i recordo que em posava molt nerviós que a la mínima es posessin tots a cantar, deixant de banda que tot plegat em semblava una horterada considerable (i no em serveix que em diguin que és una pel·lícula infantil, perquè de fet jo era un nen quan la vaig veure). Més endavant va venir Sonrisas y lágrimas, una altra vegada amb l’Andrews al capdavant cantant “Do, Re, Mi” amb un estol de nens i nenes a les muntanyes del Tirol. En resum, que entre quinquis ballarins i cursis cantarines no es pot dir que em fessin agafar gaire estima als musicals.


En teatre, en canvi, no puc dir el mateix. Una vegada a l’institut van organitzar un autobús per anar a veure El Mikado, de Dagoll Dagom. Em va semblar molt divertida, a pesar de ser un musical. L’any següent (o l’altre?) es va repetir la història amb Mar i cel, de la mateixa companyia, que encara em va agradar més i em va sorprendre com havien pogut posar un vaixell pirata dalt d’un escenari de teatre. La cosa va baixar una mica amb Spamalot, especialment perquè el meu record televisiu i cinematogràfic dels Monty Python és molt bo i en canvi el musical crec que no està a l’alçada. I finalment, fa uns dies, ha arribat l’impacte definitiu amb Los miserables.

I és que tots els adjectius positius que es puguin dir d’aquesta obra es queden curts. Basada en la novel·la clàssica de Victor Hugo, ens explica la història de Jean Valjean, condemnat a dinou anys de presó per haver robat un tros de pa. Fart de no trobar feina ni allotjament degut al seu passat, trenca la llibertat condicional, canvia d’identitat i es converteix en alcalde d’un poble de França i amo d’una fàbrica. Però l’inspector de policia Javert, que ja havia vigilat a Valjean mentre estava pres, el reconeix i el continuarà empaitant obsessivament durant tota la seva vida. Valjean adoptarà després a Cosette, la filla d’una de les treballadores de la seva fàbrica, quan aquesta mor. De rerefons de la història, també serem testimonis de les protestes i revoltes de la classe baixa francesa contra la seva precària situació econòmica i vital.


L’any 1980 es va estrenar a París la primera versió del musical, cinc anys després va aparèixer la versió en anglès, i l’any 1992 Madrid va poder veure la primera versió en castellà. Ara, per fi, ha arribat a Barcelona (es va estrenar el passat 30 de setembre). El muntatge actual ha estat creat especialment per celebrar les noces de plata de la seva estrena a la capital anglesa, i ara l’escenari inclou dibuixos originals del mateix Victor Hugo, a més d’uns vertiginosos canvis de decorat que ens porten des de la galera on compleix condemna Valjean, fins als carrers de París o a l’hostal on el matrimoni Thénardier enganya als seus clients. Tot això combinat amb projeccions que acompanyen la fugida per les clavegueres de Valjean per salvar a l’estudiant Marius (l’enamorat de Cosette), ferit greument, o la increïble escena del suïcidi des del pont, que dóna tota la impressió de caiguda lliure gràcies a uns efectes increïblement ben aconseguits.

I pel que fa als aspectes auditius, tanta o més excel·lència. A diferència d’altres obres, la música (amb orquestra en directe) de Los miserables és èpica, majestuosa, emocionant o divertida, però mai ridícula ni sense sentit, igual que les lletres de les cançons. Els protagonistes tenen tots el seu moment de glòria, ja sigui individualment (impressionant l’argentí Gerónimo Rauch en el paper de Valjean) com en duet o en cor. I una cosa important: a tots se’ls entén perfectament quan canten, un aspecte que em feia estar especialment intranquil abans de l’obra i més sabent que hi sortien tenors i sopranos, sovint inintel·ligibles.


En resum, Los miserables és un espectacle total i absolut, com crec que n’hi ha pocs en el món del teatre musical. Res del que jo pugui dir en aquest petit article pot ni tan sols acostar-se a les emocions i sensacions que s’experimenten veient aquesta obra en directe. Veient-la t’adones que no és casualitat que a Londres s’hagi representat durant més de vint anys seguits, ni que hagi rebut tants premis, ni que hagi estat traduïda a 21 idiomes i representada a 41 països i 311 ciutats. Com tampoc ho és que quan s’acaba la funció, el públic es posi dret i aplaudeixi sense parar durant gairebé cinc minuts. És el just reconeixement a una feina colossal, a un muntatge increïble, a unes veus impressionants i, en definitiva i com diu el seu eslògan, a “més que un musical, una llegenda”.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails