dissabte, 4 de juny de 2011

Spinal Tap, paròdia i homenatge


Si sou aficionats al rock, especialment al hard rock i al heavy metal, és possible que hagueu sentit a parlar d’un grup anomenat Spinal Tap. El que potser no sapigueu és que aquest grup no és real. “Com que no?”, direu alguns, “si jo he escoltat cançons seves, els he vist actuar en directe i fins i tot he sentit a dir que els hi van dedicar un documental!”. Doncs sí, teniu raó. Diguem que és un grup semifictici, o que va tenir el seu origen en la ficció per acabar sent un grup real. A veure si aclarim l’embolic...

L’origen de tot plegat és la pel·lícula This Is Spinal Tap, rodada l’any 1984 en format de fals documental i que narra en clau humorística i satírica la trajectòria d’un grup britànic de hard rock (fictici) que respon al nom de Spinal Tap. El documental segueix al grup durant una gira pels Estats Units per presentar el seu últim disc, tot i que també se’ns presenten entrevistes individuals amb els membres de la banda i material de moments anteriors de la seva carrera. Al llarg de la pel·lícula serem testimonis del comportament salvatge i de les peripècies típiques d’aquests grups, així com també d’alguns dels tòpics i llegendes (reals o no) que han acompanyat des de sempre als integrants d’aquest món.


Per descomptat, per gaudir plenament de la pel·lícula ajuda molt ser un fan del rock (i més concretament del heavy), ja que en cas contrari segurament no captarem moltes de les situacions a les que fa referència. Els homenatges-paròdies comencen ja amb el mateix logotip de la banda, ja que “Spinal” apareix escrit amb dièresi a la “n”. És ben sabut que molts grups heavys fan servir aquest signe de puntuació al seu nom, com ara Blue Öyster Cult, Mötley Crüe, Motörhead, Queensrÿche, etc., en la majoria dels casos per motius estètics i no fonètics. Doncs bé, Spinal Tap va més enllà i posa la dièresi a una consonant. Amb un parell de pebrots!

Que Manowar proclama que és el grup més sorollós del món i presumeix de posar el volum a 10? Doncs Spinal Tap té un amplificador que arriba a 11. Que moltes estrelles del rock han mort ofegades en el seu propi vòmit (Jimi Hendrix, John Bonham i Bon Scott, entre altres)? Doncs un dels membres de Spinal Tap va morir ofegat en el vòmit... d’una altra persona! Que els canvis de formació són una constant en quasi tots els grups? Doncs ells no podien ser menys i han tingut fins a 37 membres en les seves files, 32 dels quals han estat bateries. La maledicció que sembla perseguir a aquest lloc concret del grup és una de les situacions recurrents més divertides de la pel·lícula, ja que les morts han oscil·lat des de la combustió espontània a l’escenari fins a “un estrany accident de jardineria”, passant per “un misteri que és millor deixar per resoldre”, segons l’informe de la policia.


El més curiós del cas és que les situacions que pretén parodiar el fals documental són tan habituals en el món del rock que, per exemple, el llegendari guitarrista Eddie Van Halen no va captar el toc humorístic perquè “tot el que apareix en aquesta pel·lícula m’ha passat a mi”. O George Lynch, membre del grup Dokken, que quan la va veure va exclamar: “Som nosaltres! Com és que han fet una pel·lícula sobre nosaltres?”. Igualment, Robert Plant, Dee Snider i Ozzy Osbourne, entre altres, han reconegut que s’han perdut alguna vegada pels passadissos mentre intentaven trobar el camí cap a l’escenari, com mostra una de les escenes més recordades de la pel·lícula. La majoria dels grups que l’han vista es mostren encantats perquè s’hi veuen reflectits, i molts han comentat que les seves gires, especialment als inicis de les seves carreres musicals, eren “molt Spinal Tap”.

Una altra de les anècdotes divertides que envolten al film és que molta gent li va comentar al director Rob Reiner que els hi havia encantat, però que hauria d’haver triat a un grup més conegut. S’ha de dir que bona part del diàleg va ser improvisat, i es van gravar dotzenes d’hores de material que posteriorment es van editar fins a convertir-se en la pel·lícula-documental definitiva. Existeix una versió pirata de 4 hores i mitja, molt buscada per aficionats i col·leccionistes.


Però a més de la pel·lícula, o més aviat arrel d’ella, Spinal Tap també ha gravat discos i s’ha convertit en un grup, diguem-ne, “real”. El primer va ser la banda sonora original del film i és sorprenentment inspirat, ja que imita d’una manera més que encertada el que pretenien parodiar (tant a nivell musical como de lletres), amb un estil clarament influït pel hard rock dels 80 i també amb peces psicodèliques i de pop dels 60, en record als inicis del grup. De fet, el disc era tan representatiu del rock de l’època que molta gent que no havia vist la pel·lícula es va pensar que Spinal Tap era un grup real. No deixa de ser curiós que els protagonistes (Michael McKean, Christopher Guest i Harry Shearer), a més d’actors i guionistes, siguin músics i interpretin els temes tocant els seus propis instruments.

El disc va tenir un gran èxit, al principi fins i tot més que la pel·lícula, però no es va tornar a tenir notícies del grup fins a l’any 1992, quan van aparèixer a la gala de premis de l’MTV i van anunciar el llançament del seu nou àlbum Break Like the Wind, que tot i no ser tan encertat com l’anterior seguia tenint temes destacables i va comptar amb la col·laboració d’artistes com ara Slash, Cher i Joe Satriani. Després del disc va venir una gira promocional (que va incloure una actuació en l’homenatge a Freddie Mercury, al qual van dedicar la seva cançó The Majesty of Rock i que podeu veure al final d’aquest article), i van tornar a desaparèixer del mapa fins a l’any 2001, quan van emprendre una breu gira estiuenca (durant la qual els actors-músics obrien molts dels seus concerts adoptant la personalitat de The Folksmen, un altre trio fictici que també va ser objecte del seu propi documental, A Mighty Wind). Després d’un altre parèntesi i d’una participació en el festival Live Earth l’any 2007, Spinal Tap va tornar a l’estudi l’any 2009 per gravar Back from the Dead, un recopilatori amb noves versions de les gravacions originals i cinc cançons noves, per celebrar el 25è aniversari de la pel·lícula.

En definitiva, que si us agrada el rock en general, el heavy en particular i tota la parafernàlia i les rocambolesques històries que envolten aquest món, no us podeu perdre aquesta pel·lícula perquè teniu garantida una molt bona estona. I musicalment tampoc desentonen, ni molt menys. Aquí en teniu un exemple:


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails