Anvil, o com perseguir un somni

En el món de la música (i en altres), a vegades la línia que separa l’èxit del fracàs és tan fina que no acabes de saber per què alguns han triomfat i altres s’han quedat a les portes. Aquest podria ser el cas d’Anvil, un grup canadenc de heavy metal reconegut com a influència per molts dels grans grups d’aquest gènere (com ara Anthrax, Motörhead, Slayer o Metallica), i que no obstant no va tenir mai el reconeixement que sí van rebre altres bandes similars.

Jo no havia sentit a parlar mai d’aquest grup fins que un bon dia per Internet em vaig assabentar de l’existència del documental Anvil! The Story of Anvil. Produït i dirigit per Sacha Gervasi (antic fan i roadie de la banda durant els anys 80), ens explica la història del grup, la seva fundació l’any 1973, el seu èxit a principis dels 80 i el seu oblit gairebé immediat després dels seus primers tres discos. A partir d’aquí, som testimonis de la lluita dels dos membres fundadors del grup, el cantant i guitarrista Steve “Lips” Kudlow (que per cert és molt semblant a Rosendo) i el bateria Robb Reiner, per tal de tirar el grup endavant.

A pesar de les seves ànsies de triomfar en el món de la música, la realitat és que tots dos ja han fet 50 anys i un es dedica a repartir menjar a les escoles i l’altre treballa a la construcció. Els hi surt l’oportunitat de fer una gira europea, però acaba resultant un desastre: la seva manager és una inepta total, toquen en sales petites on gairebé no hi ha ningú, sovint no els hi volen pagar el que els hi han promès, etc. Tot i això, i gràcies a que la germana de l’Steve els hi deixa els diners, s’embarquen en la gravació del seu tretzè àlbum com a última esperança de complir el seu somni adolescent. Ho aconseguiran?

El documental és, sens dubte, un dels millors que he vist mai i no només en l’àmbit musical. Té un ritme perfecte, és entretingut, divertit, emocionant i emotiu; ens posem fàcilment a la pell dels personatges perquè són reals i tenen les mateixes preocupacions que qualsevol de nosaltres: treballar, pagar factures i passar dificultats per arribar a finals de mes. També és la història d’una amistat entre dos homes que amb 14 anys van prometre que tocarien junts per sempre, i que volen mantenir la promesa malgrat que sovint es barallin i estiguin a punt de deixar-ho córrer.

Més enllà que ens pugui agradar o no la música, per mi el més destacable del documental és l’esperit que transmet, la il·lusió i les ganes de tirar endavant que tenen els protagonistes, que no es donen mai per vençuts tot i les nombroses dificultats que es van trobant pel camí. Ells estan convençuts de poder triomfar, i tots els seus esforços van encaminats en aquesta direcció. I aquesta fe, aquest convenciment en les pròpies possibilitats, es pot aplicar no només a la música sinó a qualsevol àmbit de la vida. Si teniu l’oportunitat, feu-vos un favor i no us el perdeu!