dilluns, 12 de juliol de 2010

“¡Gracias a Iniesta, España está de fiesta!”

Quines sensacions tan estranyes i contradictòries que vaig tenir ahir. No m’acostumo a mirar un partit de futbol on juguen 7 jugadors que vull que guanyin sempre, i no voler que guanyin. No m’entra al cap que Iniesta (un jugador i una persona a la que admiro enormement) marqui un gol a falta de 3 minuts pel final i no salti de la cadira cridant com un boig, que és precisament el que vaig fer l’última vegada que el benvolgut Andrés va fer una cosa semblant.

A més, com a bon amant del futbol que sóc, suposo que m’hauria d’alegrar perquè (les coses com són) ha guanyat l’equip que més bon joc ha practicat durant tot el Mundial. Esportivament s’ho han merescut, res a dir. Fins i tot els jugadors em cauen bé (excepte Sergio Ramos i Marchena). Doncs ni així. Ho sento, però no puc. A les raons que ja vaig exposar, ara s’hi ha d’afegir que la victòria de la selecció del país veí es produeix just un dia després que el poble català es manifestés massivament després de l’enèsim cop de puny als morros dels nostres drets. No s’ha de ser gaire intel·ligent per veure que el triomf esportiu deixarà la manifestació en un segon pla, com ja ho han fet els polítics del PP (qui si no) dient que un milió i mig de persones no és una xifra representativa, o els diaris de Madrid quan van afirmar que “la gente prefirió ir a la playa”.

Només tinc un petit consol: segur que l’Andrés ahir va ser molt feliç marcant aquest gol i dedicant-li al seu gran amic Dani Jarque, desaparegut tràgicament i prematurament aviat farà un any. L’Andrés és dels pocs futbolistes que semblen viure en el planeta Terra, allunyat del divisme i de la supèrbia de molts dels seus companys de professió. La típica dita “bon futbolista i millor persona” no ha tingut mai un exemple tan clar com en aquest petit però gran jugador.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails