Concert per la llibertat... a mitges

La independència s’aconseguirà o no, però el que no es pot negar és que la societat civil s’està movent d’una manera com no s’havia vist potser des d’èpoques predemocràtiques. La manifestació de la Diada de l’any passat, la cadena humana prevista per a la d’aquest any o el concert d’ahir al Camp Nou són tres dels exemples més clars que un percentatge important de la població catalana està farta del constant menyspreu, indiferència i menysteniment cap a Catalunya per part de l’estat espanyol.

El concert va aplegar 90.000 persones que van (vam) poder escoltar a gairebé seixanta artistes en un repertori dividit en dues parts. En la primera es van cantar cançons relacionades amb la llibertat, i va respondre a les expectatives i a la temàtica anunciada (malgrat alguns temes com Boig per tu que, per molt que agradi a la gent, ahir senzillament no tocava). La selecció musical va incloure tant cançons catalanes com versions en català de temes estrangers, com ara Aquesta terra, La mala reputació o Escolta-ho en el vent. El camp ple d’estelades, crits d’independència, comunió entre els artistes i el públic, aire reivindicatiu: just el que tocava. Alguns dels moments més destacats van ser l’aparició de Peret i la seva emocionada (i emocionant) versió de L’emigrant, el discurs d’en Francesc Ribera “Titot” al capdavant dels Brams (ell solet va fer bullir el Camp Nou), l’actuació sempre incendiària de la Companyia Elèctrica Dharma i, evidentment, el desplegament del mosaic gegant amb el lema “Freedom Catalonia 2014” mentre sonava Els segadors. Pell de gallina.

La segona part va estar dedicada íntegrament a peces de Lluís Llach, interpretades sobretot per altres artistes però també amb la seva participació directa. Malgrat el bon començament amb Venim del nord, venim del sud (semblava que la reivindicació continuava), el concert va perdre el to reivindicatiu/festiu i va passar a ser un espectacle íntim i formal, amb versions tant en català com en altres idiomes d’algunes de les peces més conegudes del cantautor de Verges. Aquest fet, malgrat la seva originalitat i bones intencions, va suposar que el públic no pogués cantar-les i que es perdés bona part del caliu que hi hagués hagut si s’haguessin cantat en català.

I és que, a pesar que musicalment les versions van ser correctes, el problema va estar en la selecció dels temes. Ahir no era un homenatge a en Lluís Llach (ja el va tenir en el seu moment), i per tant costa molt d’entendre que en un concert reivindicatiu es cantin temes com Amor particular, Tinc un clavell per a tu, Laura o Alè (entre molts altres), i en canvi es deixin fora cançons protesta del mateix artista com Respon-me, Silenci, Damunt d’una terra, Cançó sense nom o La gallineta, per posar només alguns exemples. Van haver-hi molt pocs temes adequats al tarannà del concert (el millor, la impecable versió que Lídia Pujol -quina veu!- va fer de País petit), i a vegades desaprofitats (com ara la descafeïnada versió de No és això, companys, no és això, en la qual inexplicablement no es va aprofitar la presència de l’Orfeó Català per fer els majestuosos cors que es poden escoltar en la versió d’estudi). Una decisió molt difícil d’entendre per part de l’organització i que va fer que tota l’efervescència del primer tram de concert caigués en picat i ja no es tornés a recuperar (relativament) fins ben bé el final, amb L’estaca (la tornada en català, la resta en berber/palestí) i Tossudament alçats, una tria no massa encertada si pensem que es tracta d’una cançó semidesconeguda que, pel que sembla, no se sabia ni el mateix autor (tothom, artistes i públic, anava amb la “xuleta” a la mà).

Sensacions contradictòries doncs, però quedem-nos amb la idea central de l’espectacle, amb la foto que avui es veurà a bona part del món i amb el missatge que es vol transmetre: un poble que n’està fart que el trepitgin i que es manifesta de forma cívica, lúdica i pacífica per una cosa que en democràcia hauria de ser el més normal del món, com és que la gent pugui decidir el seu futur a les urnes.