(Si no heu vist la pel·lícula, millor que no continueu llegint)
En Chris és un jugador de tennis retirat que es dedica a donar classes en un club de Londres per a gent adinerada. Ben aviat es fa amic d’en Tom (un dels seus alumnes), que té una germana més gran (la Chloe) que se sent atreta per en Chris. Comencen a sortir, però la cosa es complica quan en Chris coneix la xicota d’en Tom (la Nora), per la qual se sent irresistiblement atret. Comencen a veure’s d’amagat, malgrat que en Chris es casa amb la Chloe i el seu sogre li ofereix feina d’executiu en una de les seves empreses.
Tot es complica quan la Nora es queda embarassada i li demana a en Chris que es divorciï per poder criar el nen tots dos. Atrapat entre dos móns, en Chris decideix simular un robatori a casa de la veïna de la Nora: la mata d’un tret d’escopeta, li roba medicaments per tal que sembli que ha estat obra d’un drogoaddicte, i també li pren algunes joies. Quan surt del pis, tal com havia previst perquè s’havien trucat abans, es troba amb la Nora i també la mata al replà de l’escala.
I així arribem a l’escena clau de la pel·lícula. En Chris, abans d’anar a declarar a la policia (que sospita d’ell perquè el seu nom apareix contínuament al diari de la Nora), decideix llançar al riu les proves que el poden incriminar (els medicaments i les joies). Quan ja se’n va, descobreix que encara li queda alguna cosa a la butxaca: un anell de la difunta veïna. El llança, però amb tanta mala sort que toca a la barana del pont i cau a la vorera.
Amb tanta mala sort? Doncs no. Perquè precisament el que sembla que el condemnarà és el que l’acaba salvant: la policia troba un drogoaddicte assassinat al carrer i hi troben l’anell a la butxaca, amb la qual cosa totes les sospites recauen sobre ell i en Chris queda lliure. De la mateixa manera que la pel·lícula comença destacant la importància de la sort a les nostres vides i ho il·lustra amb una pilota de tennis que toca a la xarxa i queda a l’aire, sense saber si caurà a un costat o a un altre, al final del film passa el mateix amb l’anell: podia haver caigut al riu o a la vorera. I en ambdós casos, sense saber què hauria estat millor per al protagonista. Qüestió de sort.
Match Point va ser un gran èxit de crítica i públic, va representar la tornada del millor Allen i és el primer film rodat fora de la seva estimada Nova York, amb actors i equip de producció majoritàriament britànics. El resultat va ser una pel·lícula notable, malgrat que el mateix Allen ja havia tractat un tema molt similar en una de les seves indiscutibles obres mestres (Delictes i faltes), tot i que en aquesta hi havia una part còmica que desapareix totalment a Match Point, fins el punt que si no sabéssim que ell n’és el director, costaria bastant endevinar-ho. Entremig de molts films sense massa interès, un dels directors més destacats de la història del cinema va demostrar que, quan s’hi posa, encara és capaç de crear obres molt destacables.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada