Maradona, malgrat tot

L’arribada de Diego Armando Maradona al Barça l’any 1982 va ser tot un esdeveniment. Les xifres del seu traspàs (més de mil milions de pessetes) van suposar un rècord per aquella època, però des del club es justificava pel fet que, en aquells moments, es tractava sens dubte del millor jugador del planeta.

El tàndem que havien de formar l’argentí amb l’alemany Bernd Schuster semblava predestinat a portar grans èxits al club blaugrana, però com passava sempre en el Barça dels 80 les expectatives i esperances es van quedar en això. Primer una hepatitis, després una brutal entrada del carnisser Goikoetxea i les tenses relacions amb el president Josep Lluís Núñez van fer que l’estada de Maradona a la Ciutat Comtal durés només dos anys, i que a nivell de títols se saldés amb un trist balanç d’una Copa, una Supercopa i una Copa de la Lliga, una competició creada precisament a iniciativa de Núñez per augmentar els ingressos dels clubs, però que només es va disputar durant quatre temporades (1983-1986).

I precisament va ser en aquesta competició on Maradona va deixar pel record un gol d’aquells a l’abast de molt pocs. Va ser el 26 de juny de 1983 (dimecres passat va fer 30 anys), i l’escenari ni més ni menys que el Santiago Bernabéu. Era el primer partit de la final (es disputava a doble partit) i l’argentí va rebre una passada de Carrasco gairebé a l’alçada del mig del camp. Va iniciar una cursa en solitari cap a la porteria, va driblar al porter Agustín en la seva sortida i, quan semblava que xutaria a porta buida, encara va tenir temps d’esquivar l’entrada desesperada de Juan José.

Una bona part de l’afició del Real Madrid va reconèixer la bellesa del gol i es va aixecar per aplaudir, igual que passaria anys després amb una actuació excepcional de Ronaldinho en terreny madridista. El mateix Maradona ha dit més d’una vegada que aquest és el segon millor gol que ha marcat mai, després de l’obra d’art que va fer contra Anglaterra al Mundial 86. Personalment, crec que el millor gol que va marcar amb el Barça és aquest, però això és qüestió de gustos...

A part de l’espectacularitat del gol, sempre he recordat aquesta jugada per un aspecte secundari: el cop que es dóna Juan José a la part més sensible del cos masculí. Com és possible que s’aixequés tranquil·lament i continués caminant com si no hagués passat res, en comptes de quedar mort allà mateix? Sembla que el mot de “Sandokan” no era gratuït...