Adéu al “fistro”

Tot i que no puc precisar la data exacta, sí que recordo que la primera vegada que vaig saber de l’existència de Chiquito de la Calzada va ser l’any 1994, durant la meva etapa universitària. En aquella època era bastant habitual arribar a classe i sentir a gent dient coses com “El vas veure ahir? Jo em pixava! Què va dir, fistro?”. Jo no tenia ni idea de què parlaven, fins que vaig preguntar de què anava la cosa i em van aclarir que en un programa d’acudits que feien per Antena 3 (Genio y figura, crec recordar que dilluns a la nit) hi participava un home gran que parlava i es movia d’una manera molt particular i que feia morir de riure.

Per curiositat, una nit vaig decidir mirar el programa i he de reconèixer que l’impacte va ser considerable. No era precisament per l’originalitat dels acudits, que a vegades ni tan sols tenien massa gràcia, sinó per la manera d’explicar-los. En Chiquito, un home de més de 60 anys, calb, amb patilles llargues i cara simpàtica, vestit sempre amb unes cridaneres camises de colors llampants i pantalons de campana, s’aixecava de cop del seu seient i començava a caminar d’una banda a l’altra amb passes curtes i de tant en tant un saltiró, posant-se una mà als ronyons, com si li fessin mal, i dient “No puedo, no puedo”. De cop i volta s’aturava i començava a explicar l’acudit, cridant molt i fent servir una pronunciació inconfusiblement andalusa, amanida amb tota una sèrie d’expressions que, a dia d’avui, encara formen part de la parla popular espanyola: “Fistro”, “Torpedo”, “Pecador de la pradera”, “¡Al ataquerrrr!”, “¡Hasta luego Lucas!”, “Un hombre nacido después de los dolores”, “Me cago en tus muelas”, etc. També eren bastant habituals les expressions amb una fonètica similar a l’anglesa (“Apete jandemor an nau”), petits crits molt aguts intercalats entremig de l’acudit i trossets de cançons adaptades al seu estil personal.

De nom real Gregorio Esteban Sánchez Fernández, la seva carrera artística s’havia iniciat com a cantaor de flamenc. El seu nom artístic provenia del fet que va començar a actuar amb només vuit anys, i que havia nascut al carrer Calzada de la Trinidad, a Màlaga. Va actuar en importants teatres de Madrid, va arribar a ser palmero del mític Camarón de la Isla i va viure dos anys a Japó acompanyant a figures del flamenc (“Llevo tres horas saludando al mismo”, deia en referència a la semblança física dels nipons). La fama, però, no li va arribar fins els 62 anys gràcies al productor i director Tomás Summers, que el va descobrir durant un dinar mentre explicava acudits sense parar a la taula del costat. La seva aparició televisiva el va convertir en un autèntic fenomen sociològic, i tota Espanya anava plena de les seves peculiars expressions i moviments. Després d’això van arribar nombroses actuacions en festes de poble, programes de ràdio, sèries de televisió i fins i tot pel·lícules (bastant lamentables, no ens enganyem) que van contribuir a augmentar encara més la seva enorme popularitat.

Deixant de banda la seva faceta artística, en Chiquito era un home entranyable, proper a la gent i molt estimat per la seva senzillesa i amabilitat. Els últims anys de la seva vida els havia passat sol i entristit, després que la seva dona Josefa García morís l’any 2012. Aquest últim mes havia patit una caiguda a casa seva (“Una pequeña caidita de Roma”, en paraules seves) i només quinze dies després una angina de pit, complicada amb una infecció que finalment li va provocar la mort, als 85 anys. Chiquito de la Calzada va aconseguir tenir un estil propi, imitat però mai igualat, i ser un còmic únic i original en un món on ja semblava tot inventat. L’humor és una cosa absolutament personal, i per això hi haurà opinions per a tots els gustos. Pel que fa a mi, per moltes vegades que el vegi sempre m’arrenca un somriure i sovint més d’una riallada. Descansi en pau.