Posem-nos una mica en antecedents i recordem la primera pel·lícula, situada l’any 2019 en una societat futura on s’han creat una mena de robots (coneguts com “replicants”) pràcticament iguals als humans, amb una força extraordinària i que es fan servir com a esclaus en colònies de fora del planeta. La policia disposa d’una unitat especial coneguda com Blade Runners que es dedica a distingir els replicants dels humans, mitjançant un procediment on s’observen les seves reaccions emocionals a una sèrie de preguntes. Quan quatre d’aquests replicants es rebel·len i tornen il·legalment a la Terra, l’ex policia Rick Deckard (Harrison Ford) rep l’encàrrec de “retirar-los” (eufemisme per “matar-los”).
La segona part comença trenta anys després, en un escenari on els replicants, més evolucionats, estan perfectament integrats en la societat. Un d’ells, l’agent K (Ryan Gosling), treballa com a Blade Runner “retirant” models antics. En una d’aquestes missions descobreix les restes enterrades d’una replicant que havia estat embarassada, la qual cosa es considerava impossible. El coneixement que els replicants poden reproduir-se podria portar a una guerra amb els humans, i per això l’agent K rep l’encàrrec de trobar la criatura i destruir tot el que hi estigui relacionat.
Malgrat que l’argument té el seu interès i que a nivell visual és realment impressionant, els problemes de Blade Runner 2049 són la seva lentitud, la seva durada (més de 160 minuts) i, sobretot, que els seus personatges no aconsegueixen en cap moment crear empatia. Ryan Gosling és un dels actors més inexpressius que existeixen (si no em creieu mireu Drive), les breus aparicions de Harrison Ford cap al final del film tampoc aconsegueixen millorar aquest aspecte, i la resta de secundaris són igualment intranscendents. No ens importarà què els hi pugui passar, és com si tot plegat estigués mancat d’emoció i d’ànima, dos aspectes dels quals la pel·lícula original anava sobrada. Qui no recorda aquella primera escena on un Blade Runner identifica un replicant? Qui no pot sentir compassió pel patiment d’aquests éssers artificials, però amb un sentiment tan humà com és la por a morir? Algú no ha sentit calfreds d’emoció escoltant la prodigiosa banda sonora de Vangelis? Qui pot oblidar la persecució i la lluita entre Deckard i el replicant Roy (sensacional Rutger Hauer), culminada amb un dels millors monòlegs de la història del cinema?
Malgrat que en aquesta segona part repeteix Hampton Fancher com a guionista, que Ridley Scott exerceix de productor i que el director és Denis Villeneuve, autor de pel·lícules bastant destacables, el risc de fer una segona part d’un film de culte és evident i en aquest cas, sense ser ni molt menys una mala pel·lícula (probablement guanya amb un segon visionat), sí que li manquen molts dels aspectes que estaven presents en la primera i que fan que, trenta-cinc anys després de la seva estrena, encara sigui considerada una de les millors produccions de ciència ficció de la història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada