Aquest mort està molt viu

No es pot dir que de jove fos especialment aficionat a les pel·lícules de terror, però curiosament sí que recordo haver llogat Re-Animator al videoclub un temps després de la seva estrena, l’any 1985. Aleshores encara no sabia que estava basada en el llibre del mateix títol d’H. P. Lovecraft, sens dubte un dels mestres del gènere, i ara he tingut l’oportunitat no només de llegir-lo, sinó també de tornar a veure la seva adaptació cinematogràfica.

L’obra de Lovecraft ens explica la història de Herbert West, antic estudiant de medicina de la fictícia Universitat de Miskatonic i posteriorment metge de prestigi, que a més de la seva activitat professional també en practica una altra de clandestina perquè té el somni secret d’aconseguir crear un elixir que permeti tornar la vida als morts. Ajudat pel seu company d’estudis (que exerceix de narrador en el llibre), els seus experiments requereixen disposar de cadàvers com més frescos millor per evitar qualsevol tipus de deteriorament que pugui impedir una correcta reanimació. Aquestes macabres activitats acaben obsessionant el doctor West de tal manera que els seus mètodes per aconseguir els cossos cada cop són menys ètics, la qual cosa horroritza el seu col·laborador perquè veu com l’interès científic està deixant pas a una creixent perversitat malsana del seu company.

El llibre és molt curt (unes 50 pàgines) i es divideix en sis capítols, cadascun dels quals es podria llegir de manera individual perquè explica una història que comença i acaba, tot i que estan relacionades entre sí perquè al principi es fa un petit resum del que ha passat a l’anterior (o anteriors), un fet que va imposar l’editorial a Lovecraft i que no li va fer massa gràcia. De fet, l’autor nord-americà no va quedar gens content de la seva obra i afirmava que l’havia escrita només perquè li pagaven cinc dòlars per cada lliurament. Una part de la crítica està d’acord amb aquesta afirmació, fins el punt que el consideren el pitjor treball de Lovecraft. Personalment m’ha entretingut i en més d’un moment fins i tot m’ha angoixat, però també s’ha de dir que les sis històries són bastant iguals entre sí, ja que l’argument sempre és el mateix (els científics buscant cadàvers per reanimar-los) i només varia el resultat final, que cada vegada és més espectacular i esfereïdor.

Amb la base del llibre, com dèiem al principi, l’any 1985 es va estrenar la seva adaptació al cinema amb el mateix nom. Estrictament parlant, la pel·lícula només agafa del llibre l’argument principal i alguns detalls dels dos primers capítols (com ara que el degà de la facultat es torna boig després de reanimat i l’han de tancar en una cel·la aïllada, o la idea del cadàver decapitat). A part d’això, el film introdueix altres elements que no estan presents en l’obra escrita, com ara un cert component d’humor (negre, per descomptat) i fins i tot una escena eròtica (per qualificar-la d’alguna manera) que qualsevol que l’hagi vista difícilment podrà oblidar. Amb uns efectes especials que han envellit prou dignament, la pel·lícula és molt distreta i ha quedat com un clàssic de culte del cinema de terror dels 80. Posteriorment es van realitzar dues seqüeles, Bride of Re-Animator (1989) i Beyond Re-Animator (2003), que no aportaven massa coses a l’original.