Els fets històrics ens expliquen que l’any 1940, al principi de la Segona Guerra Mundial, uns 400.000 soldats aliats (britànics i francesos) van quedar atrapats a la platja de Dunkerque, una localitat francesa situada a 10 quilòmetres de la frontera amb Bèlgica, acorralats per les tropes alemanyes. Davant de la situació desesperada, el govern britànic va organitzar una monumental operació de rescat per mar (batejada com a Operació Dinamo) on van participar 850 vaixells reunits en molt poc temps. En l’evacuació també hi va participar una flota de 700 embarcacions privades (des de vaixells comercials fins a embarcacions de plaer, passant per mercants, iots i fins i tot barques de pesca), que van col·laborar transportant soldats fins a vaixells més grans (que no es podien acostar massa a la platja) o portant-los directament fins a Anglaterra. Els heroics actes dels coneguts com a petits vaixells de Dunkerque encara formen part de la memòria popular britànica.
Amb aquesta base històrica, Christopher Nolan ha retratat una setmana de la vida dels soldats atrapats a la platja, un dia en una de les petites embarcacions que es van dirigir cap a França per ajudar en el rescat i una hora dels combats aeris que els pilots de la RAF van entaular contra els de la Luftwaffe per evitar que aquests destruïssin els vaixells britànics encarregats de la repatriació dels soldats. El director britànic alterna contínuament entre aquestes tres línies temporals, que acaben confluint al final de la pel·lícula, amb una mestria absoluta que manté una tensió constant i que conforma un dels exemples més majestuosos i perfectes de muntatge cinematogràfic que he tingut ocasió de contemplar en tota la meva vida.
Dunkerque no ens parla de la batalla del mateix nom sinó de les conseqüències posteriors, per la qual cosa no ens mostra enfrontaments armats ni batalles, només uns quants bombardejos sobre els indefensos soldats aplegats a la platja i els tirotejos entre els avions dels dos exèrcits. Podríem considerar que gairebé és més un thriller que una pel·lícula bèl·lica, ja que durant bona part del metratge es retrata l’angoixa, la por i la incertesa dels nois que van viure aquella situació, sense saber si serien o no rescatats (molts d’ells van esperar durant hores amb l’aigua fins el pit) ni quin seria el seu destí final, i amb l’amenaça permanent de les bombes i els avions de l’exèrcit nazi. En aquestes circumstàncies, hi ha qui manté la calma i qui perd els nervis, alguns es mostren egoistes i altres solidaris, però tots intenten sobreviure com poden. I Nolan ens ho explica d’una manera magistral, amb molt pocs diàlegs i basant-se en unes imatges d’un extraordinari poder i també en uns sons (i uns silencis) que tenen tant o més protagonisme que la part visual. Tot això, acompanyat d’una inquietant banda sonora del gran Hans Zimmer, fa que els espectadors ens submergim de ple en la història i patim gairebé les mateixes sensacions que els protagonistes.
Sens dubte, estem parlant d’una de les estrenes més destacables del trist panorama cinematogràfic actual, i encara més si tenim en compte que la seva projecció ha coincidit amb l’època estiuenca, que no destaca precisament per l’excel·lència de les seves propostes. Tots els elements que ja hem explicat de Dunkerque, i d’altres que segurament descobrireu per vosaltres mateixos, fan d’aquesta pel·lícula una de les sorpreses més agradables dels últims temps i un perfecte recordatori que el cinema ben fet queda elevat a la categoria d’art.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada