Un mite incombustible

Malgrat ja haver-lo vist en directe, tenia una petita espina clavada amb Elton John: l’any 2003 havia de venir a Barcelona a tocar amb el seu grup, però una inoportuna grip va fer aplaçar el concert durant unes setmanes, la qual cosa va fer que els seus músics habituals no poguessin acompanyar-lo i hagués de venir ell sol, amb el seu inseparable piano. Malgrat les circumstàncies, el britànic va oferir un concert de dues hores i mitja que va acontentar plenament un Palau Sant Jordi ple a vessar. El mateix escenari on, aquest passat diumenge, per fi em vaig poder treure l’espineta i veure aquest autèntic mite vivent de la música acompanyat d’una banda excepcional.

Malgrat que en teoria la gira es fa per presentar el seu últim disc Wonderful Crazy Night, publicat el 2016, la realitat és que durant el concert només van sonar dues peces d’aquest últim treball i la resta va ser un repàs dels clàssics de tota la vida (que, no ens enganyem, és el que la gent espera i desitja veure). I no només això, sinó que també hi va haver moments dedicats als fans més acèrrims on es van recuperar temes allunyats de les llistes d’èxits, com ara Take Me to the Pilot, Have Mercy on the Criminal o Levon, que en directe es va allargar per donar protagonisme a la resta de músics, en una exhibició coral de potència rockera que va ensorrar el Sant Jordi.

Elton John sap perfectament que la seva millor època van ser els anys 70 i això es va notar en el repertori, ja que, a part de les noves peces, només van sonar-ne quatre d’altres dècades: els hits Sad Songs (Say So Much), I’m Still Standing, I Guess That’s Why They Call It the Blues i la més recent I Want Love, que el músic britànic va dedicar a les víctimes que hi ha hagut últimament tant als carrers com en concerts. No va ser l’únic record emotiu de la nit, ja que mentre sonava la majestuosa Don’t Let the Sun Go Down on Me es va poder veure a la pantalla una foto de George Michael, amic personal d’Elton John i que havia versionat la cançó feia uns anys. La nit antològica va acabar amb la interpretació sense descans de tres temes tan moguts com Crocodile Rock, Your Sister Can’t Twist (But She Can Rock ‘N’ Roll) i Saturday Night’s Alright for Fighting, que van fer aixecar dels seus seients a bona part dels espectadors per acabar el concert amb l’energia a dalt de tot. Després d’uns minuts, l’estrella va tornar a l’escenari per fer (ell sol al piano) un únic bis amb la imprescindible Candle in the Wind.

Als seus 70 anys, Elton John va demostrar estar en plena forma i va tocar les seves composicions amb la contundència i seguretat que li dóna una carrera que s’acosta ja al mig segle de vida, durant la qual ha fet més de 4.000 concerts. A més de la seva ja coneguda mestria amb el piano, també va fer gala d’una veu rotunda i potent però que ja no s’atreveix amb els falsets i les notes més agudes, tan familiars pels que coneixem els seus treballs en estudi. En definitiva, un concert impecable i amb moments absolutament espectaculars, que segur que va satisfer del tot els més de 15.000 fans que es van reunir al Sant Jordi. Personalment vaig trobar a faltar alguna cançó, tot i que és evident que amb un repertori tan immens és impossible tocar-les totes. Especialment, em vaig quedar amb les ganes d’escoltar aquesta autèntica obra mestra del rock progressiu. Potser la propera vegada?