Tractat sobre la misantropia

Els criteris per començar a llegir un llibre o un altre solen ser, bàsicament, que algú te l’hagi recomanat o que hagis llegit o escoltat bones crítiques en els mitjans de comunicació. Però hi ha casos com aquest en que simplement un llibre “et crida” per altres aspectes, com per exemple el seu títol. I és que no em direu que una obra titulada Viaje al fin de la noche no us desperta la curiositat.

Escrita per Louis-Ferdinand Céline (un altre nom que crida immediatament l’atenció, tot i que en realitat és el pseudònim de Louis-Ferdinand Auguste Destouches) l’any 1932, la novel·la és una història amb certs trets autobiogràfics que comença quan el protagonista, un jove d’uns 20 anys i que respon al nom de Ferdinand Bardamu, s’allista en un rampell a l’exèrcit francès durant la Primera Guerra Mundial pel simple fet que li agrada una desfilada militar que passa per davant seu mentre està assegut a la terrassa d’un bar. Ben aviat s’adona que allò no està fet per a ell, i ens descriu l’absurditat de la guerra amb molt d’humor:

“A lo lejos, en la carretera, apenas visibles, había dos puntos negros, en medio, como nosotros, pero eran dos alemanes que llevaban más de un cuarto de hora disparando. Él, nuestro coronel, tal vez supiera por qué disparaban aquellos dos; quizá los alemanes lo supiesen también, pero yo, la verdad, no. Por más que me refrescaba la memoria, no recordaba haberles hecho nada a los alemanes.”

Després de trobar-se amb un pintoresc personatge (Robinson) amb el qual s’anirà retrobant periòdicament al llarg de tota la seva vida, finalment decideix desertar fent-se passar per boig i va a parar a un vaixell on tothom sembla estar contra ell (fins el punt que arriba a témer per la seva vida) i que el porta a una de les colònies que França tenia a l’Àfrica (no se’ns diu quina). La seva situació, però, no és massa millor que a la guerra:

“En una palabra, mientras estás en la guerra, dices que será mejor con la paz y después te tragas esa esperanza, como si fuera un caramelo, y luego resulta que es mierda pura.”

“El tam-tam de la aldea cercana te hacía saltar la paciencia, cortada en pedacitos menudos. Mil mosquitos diligentes tomaron sin tardar posesión de mis muslos y, aun así, no me atreví a volver a poner los pies en el suelo por los escorpiones y las serpientes venenosas, cuya abominable caza suponía iniciada. Tenían para escoger, las serpientes, en materia de ratas, las oía roer, a las ratas, todo lo imaginable, en la pared, en el suelo, trémulas, en el techo.”

Després de patir unes febres que gairebé acaben amb la seva vida, s’embarca amb rumb a Estats Units i arriba a Nova York, on viu una temporada i es retroba amb la Lola, una antiga parella sentimental a la qual acaba extorsionant, abans d’anar-se’n a Detroit, on treballarà a la fàbrica Ford i farà amistat amb la Molly, una prostituta nord-americana. Finalment, tornarà a la seva França natal on acabarà els estudis de medicina que havia començat abans de la guerra i on exercirà la seva professió, malgrat que els seus clients li provoquen un fàstic notable.

Pòster-sinopsi del llibre (obra de la il·lustradora Clara Nubiola)

Céline exhibeix un talent extraordinari per a l’escriptura, amb una enorme capacitat d’explicar amb molta ironia i sentit de l’humor situacions que no tenen res de divertides: la guerra, les condicions de la vida a les colònies, l’exercici de la professió de metge i les diverses malalties dels seus pacients, etc. El llenguatge planer i col·loquial, unit a un ritme vertiginós i accelerat, fa que sigui una lectura amena, malgrat que està farcida de reflexions i pensaments notablement profunds:

“Así, pues, no creáis nunca de entrada en la desgracia de los hombres. Limitaos a preguntarles si aún pueden dormir… En caso de que sí, todo va bien. Con eso basta.”

“Habría que cerrar el mundo, está visto, durante dos o tres generaciones al menos, si ya no hubiera mentiras que contar. Ya no tendríamos nada o casi que decirnos.”

Unes reflexions, per cert, d’abast universal i que no deixen de ser actuals malgrat que hagi passat gairebé un segle des de la publicació del llibre:

“Os lo aseguro, buenas y pobres gentes, gilipollas, infelices, baqueteados por la vida, desollados, siempre empapados en sudor, os aviso, cuando a los grandes de este mundo les da por amaros, es que van a convertiros en carne de cañón...”

Amb una galeria de personatges extremadament peculiars, cadascun més que l’anterior, tot el llibre traspua una absoluta misantropia i expressa un notable menyspreu vers tota la humanitat. No se salva ningú: rics, pobres, polítics, empresaris, banquers, etc. L’estil irònic i humorístic de la novel·la no amaga en cap moment la profunda sensació de descontent del protagonista amb tot el que l’envolta, així com un enorme buit existencial que, segurament, és el que provoca que acabi marxant de tot arreu:

“Lo peor es que te preguntas de dónde vas a sacar bastantes fuerzas la mañana siguiente para seguir haciendo lo que has hecho la víspera y desde hace ya tanto tiempo, de dónde vas a sacar fuerzas para ese trajinar absurdo, para esos mil proyectos que nunca salen bien, esos intentos por salir de la necesidad agobiante, intentos siempre abortados, y todo ello para acabar convenciéndote una vez más de que el destino es invencible, de que hay que volver a caer al pie de la muralla, todas las noches, con la angustia del día siguiente, cada vez más precario, más sórdido.”

En definitiva, ens trobem amb una de les grans novel·les de la literatura francesa (i universal), revolucionària i inspiradora de moltes obres posteriors, escrita per un home que no va gaudir de massa simpaties al seu país natal per la seva afinitat amb els nazis i la seva col·laboració amb el govern de Vichy durant la Segona Guerra Mundial, un fet que ha provocat que la seva obra literària sovint hagi estat menystinguda. Si som capaços d’ignorar aquests tèrbols aspectes de la seva vida personal, el que és indubtable és que Louis-Ferdinand Céline és un dels grans noms de la literatura de tots els temps, i aquest llibre potser en sigui l’exemple més clar.

Louis-Ferdinand Céline, l’any 1932