Gel contra foc

Amb el permís de la final del torneig de Wimbledon que el 2008 van disputar Roger Federer i Rafael Nadal, és una opinió bastant unànime que el millor partit de la història del tennis és la final del mateix torneig que el 5 de juliol de 1980 van disputar el suec Björn Borg contra el nord-americà John McEnroe durant 3 hores i 53 minuts. La rivalitat entre ambdós és una de les més recordades de la història de l’esport i es va caracteritzar per una gran igualtat que es va saldar amb 7 victòries per cadascun en els seus 14 enfrontaments (tot i que McEnroe va guanyar 5 de les 9 finals que van disputar). Una rivalitat que es va acabar de forma prematura, ja que el suec va anunciar la seva retirada prematura del tennis amb només 26 anys.

En el moment de jugar la final de 1980, Borg tenia 24 anys i portava quatre títols consecutius a la catedral del tennis, i aspirava a guanyar-ne cinc per primera vegada a la història. McEnroe, amb 3 anys menys, tenia la primera oportunitat de guanyar un torneig del Grand Slam. El suec era fred, calculador, metòdic i impertorbable. Seguia sempre els mateixos rituals abans del partit, llogava sempre el mateix cotxe i la mateixa habitació d’hotel (i la posava sempre a la mateixa temperatura), ordenava les raquetes segons la tensió de les cordes i era supersticiós fins a l’extrem de no trepitjar mai la línia de fons perquè estava convençut que portava mala sort. L’americà, per la seva banda, era tot el contrari: volcànic, impulsiu, temperamental, descarat, malparlat, una mena de hooligan imprevisible que perdia sovint els estreps, trencava les raquetes, increpava el públic i insultava l’àrbitre. Per a la premsa, els seus caràcters tan oposats eren un reclam massa atractiu com per deixar-lo escapar i van crear una rivalitat que a nivell personal no existia, però que va resultar ideal per fer portades i vendre diaris: el gel contra el foc, el Beatle contra el Rolling Stone, el seny contra la rauxa.

Els tennistes reals i els actors (Shia LaBeouf i Sverrir Gudnason)

La pel·lícula Borg vs McEnroe, estrenada l’any passat, no només ens parla de la vessant esportiva dels dos tennistes sinó que també intenta fer una exploració psicològica dels caràcters dels dos protagonistes. Se’ns insinua que l’aparent calma i tranquilitat del suec és molt estudiada i que, en realitat, és una persona bastant fràgil, insegura i amb una vida interior caòtica (“un volcà a punt d’entrar en erupció”, com diu el mateix McEnroe en un moment de la pel·lícula). El nord-americà, per la seva banda, també tenia molt estudiat quins eren els millors moments per començar els seus recitals de crits, insults i improperis a la pista. En el fons, el que se’ns està suggerint és que, malgrat que en aparença no podien ser més diferents, en la realitat ambdós jugadors tampoc ho eren tant. Tots dos tenien importants problemes emocionals, estaven obsessionats per la perfecció, li tenien pànic a la derrota i, de fet, s’admiraven mutuament: Borg es reconeixia en McEnroe i aquest envejava l’autodomini del suec. Amb el temps van acabar sent molt bons amics, i fins i tot McEnroe va ser el padrí de casament de Borg.

Aquest intent d’explicar les personalitats dels protagonistes, no obstant, està bastant més aconseguit en el cas de Borg que en el de McEnroe. Mitjançant uns quants flashbacks, veiem que la infantesa i l’adolescència del suec (interpretat pel fill de Borg a la vida real) van venir marcades per uns problemes de caràcter tan greus que gairebé van provocar que l’obliguessin a deixar el tennis. De McEnroe amb prou feines sabem que era un bon estudiant i que tenia uns pares molt exigents, i tot el que se li dedica són dues escenes molt curtes. La pel·lícula sembla prendre partit per un dels dos (potser perquè el director és escandinau), cosa que fa que el personatge de McEnroe quedi molt desdibuixat en comparació amb el de Borg.

McEnroe i Borg, en una imatge de fa pocs mesos

No és l’unic aspecte en que tenim la sensació que el film és incomplet. Tot i que la final de Wimbledon de 1980 va ser la primera final de Grand Slam que disputaven, veient la pel·lícula et pots emportar fàcilment la sensació que aquest va ser el primer partit en què es van enfrontar ambdós tennistes, quan en realitat ja s’havien enfrontat set vegades anteriorment. Si es parlés d’aquests enfrontaments anteriors, s’hagués creat més ambient i tensió de cara al clímax de la pel·lícula. Per altra banda, s’intenta crear emoció amb quin serà el resultat final del partit, però evidentment compta amb el hàndicap que, a hores d’ara, tothom sap quin va ser i, per tant, aquest element d’incertesa queda suprimit. En definitiva, el film és un molt bon entreteniment i un agradable exercici de nostàlgia per a qualsevol bon aficionat a l’esport en general i al tennis en particular, però es queda a mig camí en bona part dels aspectes que ens vol explicar.