La padrina del rock & roll

Per molt temps que passi, no deixa mai de fascinar-me la capacitat que té Internet de fer-me descobrir coses noves cada dos per tres. L’última sorpresa (en aquest cas a nivell musical) ha estat aquesta mateixa setmana, quan per absoluta casualitat vaig veure un vídeo d’una artista fins ara totalment desconeguda per mi: Sister Rosetta Tharpe.

La posada en escena no pot ser més curiosa: una dona negra de mitjana edat, corpulenta i molt elegant amb un abric de color clar, baixa d’un carruatge tirat per un cavall i la ve a esperar un home que la porta de bracet fins a un escenari improvisat, que de fet és l’andana d’una estació de trens abandonada (a l’andana del davant hi ha el públic), on l’esperen un contrabaixista i un bateria. Ella agafa una guitarra elèctrica i comença a cantar un tema d’aire gospel amb una veu excepcional barrejada amb el ritme i l’electricitat típics del rock.

Malgrat que aquesta actuació és de l’any 1964 i es va gravar a Manchester durant una gira per Europa, l'època de més fama de Sister Rosetta Tharpe va ser durant els anys 30 i 40, i principalment als Estats Units. Es va convertir en una de les primeres cantants de gospel que va tenir èxit comercial, i se la va considerar una revolucionària no només per incorporar la guitarra elèctrica a aquest estil musical, sinó també per interpretar-lo davant d’un públic no religiós, en clubs nocturns (com el mític Cotton Club) i acompanyada de músics de jazz. Tot plegat li va valer no poques crítiques per part dels més puristes del gènere i dels cercles més religiosos i conservadors, però en canvi la va fer molt coneguda i apreciada entre el públic que prèviament no havia tingut contacte amb aquest tipus de música. Amb el temps, es va convertir en la primera artista de gospel que va aparèixer també a les llistes d’èxits del rock i del pop. De fet, el seu tema Strange Things Happening Every Day, del 1944, està considerat per molts com la primera gravació de rock & roll.

En un món com el del rock, tradicionalment dominat pels homes, és interessant comprovar com una dona també pot ser considerada una precursora d’aquest estil. Celebritats com Chuck Berry, Elvis Presley o Jerry Lee Lewis l’han reconeguda com una clara influència, i a més és la cantant preferida d’altres com Little Richard o Johnny Cash. En una època on molts ja et miraven malament pel simple fet de ser dona, negra i tocar la guitarra, ella no només ho va fer sinó que, a més, es va atrevir a barrejar un estil religiós amb el rock & roll, considerat per alguns com “la música del diable”. La conclusió no pot ser una altra que ens trobem davant d’un cas potser no únic, però sí bastant extraordinari.