Terror i compassió

Les sessions de cine club em solen provocar una certa desconfiança i sensació de “a veure què passa”, perquè et pots trobar amb experiments/paranoies del director, o amb propostes culturalment tan avançades que em deu faltar bagatge per entendre-les. Però també m’han ofert agradables sorpreses com la que vaig tenir fa un temps amb Déjame entrar, una producció sueca de l’any 2008 (adaptació del llibre homònim de John Ajvide Lindqvist) que explica el tema de la solitud des d’una perspectiva ben curiosa.

(No explico el final, però no continueu llegint si no voleu saber detalls de la pel·lícula)

L’Oskar és un nen de 12 anys, fill de pares separats i que viu amb la seva mare en un barri obrer d’Estocolm. No té amics i a l’escola es fiquen amb ell contínuament, arribant fins i tot a agredir-lo. Ell voldria venjar-se dels seus maltractadors, però la seva timidesa i covardia fa que com a màxim els apunyali imaginàriament a la seva habitació o al carrer. Un bon dia coneix a l’Eli, una nena de la seva edat que acaba de mudar-se al barri i que per tant tampoc té amics. L’Eli anima l’Oskar a plantar cara als seus companys de classe, dient-li que si li peguen ell ha de tornar els cops encara més fort. De seguida apreciem que l’amistat podria convertir-se aviat en amor, però l’Eli amaga un terrible secret: és un vampir.

La pel·lícula té diversos punts d’interès, i cada espectador l’enfocarà cap a un o altre, o potser cap a tots alhora:

- D’una banda tenim l’element vampíric que ens suggereix el mateix títol de la pel·lícula, ja que segons el mite un vampir mai no entra en una casa si no el conviden a passar. En aquest cas, però, el tema es tracta d’una manera tan natural i “humana” (per dir-ho d’alguna manera) que ni tan sols es pot considerar terrorífic, malgrat que sovint se’l considera un film de terror. Els atacs de l’Eli són qüestió de pura supervivència, i moltes vegades podem veure fins i tot sentiment de culpa en la seva mirada. A ella li agradaria no dependre de la sang per subsistir, com ho demostra una escena on tasta (amb recança) una mica de xocolata que li ofereix l’Oskar i que immediatament ha de vomitar, la qual cosa li confirma (per si no ho sabia) que mai podrà escapar-se de la seva maledicció. Tot plegat fa que l’espectador acabi sentint llàstima i compassió per un personatge pel qual normalment sentiria por.

- Tenim també una tendra i incipient història d’amor preadolescent entre dos nens de 12 anys, que només es tenen l’un a l’altre i que a partir de la respectiva solitud passaran a compartir el seu temps, i qui sap si en un futur més coses, tot i que sempre quedaran limitats per les especials circumstàncies de l’Eli.

- Però sobretot, com hem dit, la pel·lícula és un desolador retrat de la solitud humana, simbolitzada en certa manera pels enormes i gelats paratges escandinaus. Tots els personatges estan sols i intenten sortir d’aquesta situació, cadascú a la seva manera i la majoria sense aconseguir-ho. L’Oskar està sol a l’escola, no té amics i prefereix llegir en comptes de sortir al pati. També estan sols els seus companys de classe, que necessiten actuar en grup per pegar-lo i alguns ho fan en contra de la seva voluntat, potser per por de no ser acceptats i de quedar-se tan sols com la seva víctima. Estan sols els pares de l’Oskar, una mare histèrica i un pare alcohòlic que viu en una cabana enmig del bosc i passa les hores i els dies bevent xupitos de vodka amb l’única companyia d’un veí tan solitari com ell. I què podem dir de l’home que presencia el primer atac de l’Eli? Sol com els altres, i vivint en companyia d’un exèrcit de gats.

I l’Eli? Imaginem-nos com s’ha de sentir una nena vampir que necessita constantment la companyia d’un guardià diürn que li procuri el seu peculiar aliment, sabent que és immortal i que tota la gent amb qui es relaciona, al contrari que ella, té un temps limitat en aquest món. No és difícil arribar a la conclusió que el seu cuidador (tot i que ella afirma que és el seu pare) és algú a qui va conèixer ja fa molt de temps, potser un antic amor de quan ell també tenia 12 anys, i que l’Oskar ocuparà el seu lloc per acabar seguint el mateix destí que els altres, des de fa qui sap quants anys. L’Eli viu tancada en una presó a cadena perpètua, i va veient passar a diferents companys de cel·la. A tots ens angoixa la mort, però ens hem plantejat mai què es deu sentir sabent que no moriràs mai?

En definitiva, una de les majors i millors sorpreses del cinema europeu dels últims anys. Tendra, emotiva, poètica, delicada, esperançadora, fosca en alguns moments, terrorífica en altres... els adjectius s’esgoten i les recomanacions per veure-la també, i encara més en temps de sequera cinematogràfica com els que estem vivint.