Com ser un bon amargat

No em considero especialment aficionat als llibres ni als webs d’autoajuda, en bona part perquè afortunadament considero que no em fan falta, tot i que també he de reconèixer que fa uns anys vaig caure en la “moda Jorge Bucay” i vaig llegir un parell de llibres seus que no em van desagradar. Tot i això, no fa massa dies he tingut l’oportunitat de llegir El arte de amargarse la vida, un petit llibre del filòsof i psicòleg austríac Paul Watzlawick que em va cridar l’atenció pel seu títol, i que m’ha semblat diferent, divertit i digne de comentar.

I dic diferent perquè normalment aquests textos intenten donar-nos una sèrie de receptes per tal de fer la nostra vida millor i evitar aquelles coses o aspectes que ens poden fer desgraciats. En canvi, Watzlawick fa tot el contrari: com a bon coneixedor de la naturalesa humana, prefereix girar la truita i proposar als seus lectors una sèrie de consells per tal d’amargar-se l’existència, lògicament amb la intenció que el desobeeixin i facin exactament el contrari. I ho fa d’una manera irònica, amena i divertida, amb multitud d’històries i anècdotes en les quals ens podrem veure reflectits i adonar-nos que, realment, moltes vegades som nosaltres mateixos els que creem les circumstàncies adequades per tal de fer de la nostra vida un petit (o gran) infern.

Si el semàfor sempre es posa vermell just quan vosaltres hi arribeu, si al supermercat sempre us toca la caixera més encantada o si la vostra cua del cinema sempre és la que avança més lentament, i a més esteu convençuts que tot això només us passa a vosaltres, aleshores segur que gaudireu molt amb aquest llibre, on trobareu encara molts més ingredients per ser infeliços: penseu que el passat sempre és millor que el present, convenceu-vos que l’única opinió correcta és la vostra, continueu aplicant les mateixes solucions que una vegada us van funcionar encara que els problemes siguin diferents, etc. I, sobretot, recordeu sempre una de les frases del llibre:

“Llevar una vida amargada lo puede cualquiera, pero amargarse la vida a propósito es un arte que se aprende, no basta tener alguna experiencia personal con un par de contratiempos.”

Malgrat que en alguns passatges del llibre s’aprofundeix una mica massa sobre teories psicològiques que es fan una mica pesades pels no iniciats (com jo), en general es tracta d’una obra divertida, amena i bastant més profunda del que pot semblar a primer cop d’ull. Un llibre publicat ja fa més de 30 anys però que continua estant totalment vigent perquè, de fet, la capacitat de fer-se la vida desgraciada no té data de caducitat. La seva lectura despulla la infinita estupidesa humana, ens posa davant del mirall i ens mostra bona part dels nostres defectes. Molt recomanable per tenir-lo guardat i rellegir-lo de tant en tant.

Paul Watzlawick