Seixanta-nou cançons d’amor

Fins fa poc temps, per mi Magnetic Fields només era el nom d’un disc del músic francès Jean Michel Jarre, al qual havia escoltat bastant durant els anys 80. Però un bon dia, mirant un episodi de la sèrie The Shield, vaig escoltar una cançó que em va cridar l’atenció a l’instant, i de seguida em vaig posar a buscar informació per saber quin grup la tocava. I com es deia el grup? Doncs sí, Magnetic Fields.

Magnetic Fields és el projecte personal del compositor, productor, cantant i multi instrumentista Stephin Merritt, fins el punt que podríem dir que el grup és el vehicle per a les seves composicions. Amb un estil que barreja gèneres com el pop, el rock alternatiu i l’electrònica, aquest grup americà va tenir el seu major èxit amb el disc 69 Love Songs, publicat l’any 1999 en forma de triple CD, però també en tres edicions individuals.

Al llarg de gairebé tres hores, el grup demostra les seves habilitats amb instruments habituals i no tan habituals, com l’ukelele, el banjo, la mandolina, la flauta, etc. Les cançons (moltes de les quals no arriben ni tan sols als tres minuts), com es pot deduir pel seu títol, parlen totes de l’amor i de les seves nombroses vessants, a vegades amb romanticisme, altres amb pessimisme i altres amb ironia o humor. Degut a la seva longitud és inevitable trobar certs alts i baixos, però en general es tracta d’un disc coherent i homogeni, amb moments certament brillants: I Don't Believe in the Sun, A Chicken with It's Head Cut Off, I Don't Want to Get Over You, The Cactus Where Your Heart Should Be, I Think I Need a New Heart, Epitaph for My Heart, i tantes altres.

Us deixo amb el videoclip de All My Little Words, la cançó que em va fer descobrir-los, que em va enganxar com pocs temes han fet, i que va provocar que em passés molts dies escoltant-la una vegada rere una altra sempre que agafava el cotxe.