La reina sense el rei

Quan va morir Freddie Mercury, a finals de l’any 1991, jo encara no havia començat a enriquir el meu currículum personal de concerts (amb l’única excepció de Bon Jovi un parell o tres d’anys abans), bàsicament per un tema d’edat. La mort del líder de Queen, i la posterior retirada del món musical del baixista John Deacon l’any 1997, va provocar que les actuacions en directe de la banda s’espaiessin molt en el temps. Després d’una etapa amb Paul Rodgers, l’any 2011 Brian May i Roger Taylor van decidir contractar el jove Adam Lambert com a nou vocalista després de veure’l actuar al concurs nord-americà American Idol, on els dos membres en actiu de la banda havien assistit com a convidats. Finalment, aquest passat diumenge, vaig tenir l’oportunitat de veure en directe un dels grups que més vaig escoltar en la meva joventut.

És impossible parlar de Queen sense fer referència a Freddie Mercury, sens dubte un dels millors cantants de la història del rock i dotat d’un carisma i d’un domini de l’escenari com molt poques vegades s’han vist. A meitats de la dècada dels 80, la banda britànica no tenia rival en directe i això era degut en gran part a l’inigualable magnetisme del seu frontman. Semblava que com més gent hi havia a l’estadi, més a gust es trobava i més confiança tenia. La seva imatge intercanviant càntics amb el públic i dirigint-lo com a ell li semblava ja forma part per sempre de la iconografia del rock.

Que el primer cantant de Queen és insubstituïble ho sap tothom, i Adam Lambert el primer. Ho va deixar clar quan va demanar al públic que emplenava el Palau Sant Jordi si hi havia algun fan seu (amb la lògica resposta d’una ovació unànime), afirmant que de Mercury només n’hi ha hagut un i animant a tothom a celebrar el seu record. Un cop assumida la seva inevitable absència, s’ha de dir que Lambert compleix en el seu paper de nou vocalista de la banda, exhibeix unes notables qualitats vocals i sap com guanyar-se el públic, malgrat que al principi del concert es va mostrar una mica estàtic.

Com que fa més de 20 anys que el grup no treu disc nou, el concert es va convertir en una recopilació en directe dels seus grans èxits, que de fet és el que tothom anava a escoltar. En general, els temes més rockers i accelerats han resistit molt millor el pas del temps que no pas els que tiren més cap al pop i la radiofórmula, tot i que també és veritat que el poderós directe del grup compensa una mica aquest dèficit (per exemple en els casos de I Want to Break Free -per molta gràcia que faci el videoclip-, Radio Ga Ga o Crazy Little Thing Called Love, que avui en dia sonen una mica desfasades en estudi). En canvi, peces com Hammer to Fall, Stone Cold Crazy, Tie Your Mother Down, I Want It All (per mi la millor de la nit) o la mítica Bohemian Rhapsody continuen sonant tan bé com el primer dia. Tampoc podia faltar Under Pressure, el tema que Queen va gravar l’any 1981 junt amb David Bowie i que la banda va aprofitar per fer un petit homenatge al gran Duc Blanc, que ens va deixar a principis d’aquest any.

El concert va acabar, com no podia ser d’altra manera, amb els himnes We Will Rock You i We Are the Champions, una cançó tan escoltada (després de les victòries d’equips esportius de tot el món) que personalment se m’ha acabat fent pesada, tot i que reconec que és ideal pel directe i per donar per tancat el set list. En definitiva, m’he tret una espineta que tenia clavada pel que fa a concerts, perquè degut a totes les circumstàncies que envolten la banda ja em pensava que no la podria veure mai en directe. Finalment ho he pogut fer, encara que sigui amb només dos dels seus membres originals i amb un cantant allunyat de la grandesa de l’incomparable Freddie Mercury, però al qual sens dubte no li manquen qualitats. Dues hores molt ben invertides, amb unes bones dosis de records i de nostàlgia.