Amb aquesta mania que tenim els humans de classificar-ho i ordenar-ho tot, més tard o més d’hora els aficionats a la música acabem discutint sobre quin és el millor grup de la història, o quin és el nostre preferit. Amb tots els matisos i les precisions que es puguin fer, si parlem estrictament de rock and roll jo tinc bastant clar que em quedaria amb els britànics Led Zeppelin.
Seria absurd que en un petit espai com aquest bloc em posés a parlar de la història del grup, dels seus discos o dels premis que han rebut. A Internet hi ha infinitat de pàgines on trobar aquesta informació, i és absurd repetir-la. Però sí que m’agradaria ressaltar la influència que han tingut en estils musicals posteriors (el heavy metal no s’entendria sense ells), la seva gran capacitat d’experimentació amb tot tipus d’estils musicals (malgrat ser un grup clarament de rock també estaven molt influenciats pel blues i el folk), i l’absoluta mestria de tots i cadascun dels seus membres (John Bonham està considerat un dels millors bateries de la història, i ningú posa en dubte la influència que Robert Plant i Jimmy Page han tingut en cantants i guitarristes posteriors). Més de quaranta anys després de publicar-se, la gran majoria de les seves cançons no han notat el pas del temps i continuen sonant com el primer dia.
Vaig descobrir Led Zeppelin ja fa molts anys, en una classe d’anglès. Sovint fèiem un exercici on la professora ens donava un full de paper amb la lletra d’una cançó impresa on hi faltaven unes quantes paraules, i els alumnes havíem d’omplir els buits escoltant-ne fragments. Un bon dia, el tema escollit va ser Stairway to Heaven. Encara avui em dura la fascinació que vaig sentir en escoltar-lo per primera vegada: començava amb una melodia folk acústica i amb Robert Plant gairebé xiuxiuejant les paraules, més endavant s’introduïa la instrumentació elèctrica, i anava augmentant el ritme i el volum fins acabar amb una autèntica explosió de rock dur. La continuo considerant una de les millors cançons de la història del rock (potser la millor), i per més vegades que l’escolto no deixa de posar-me la pell de gallina.
El 2 de desembre de 2012, amb motiu del lliurament del premi Kennedy a Washington, els tres membres supervivents de Led Zeppelin (John Bonham va morir l’any 1980 ofegat en el seu propi vòmit -com a bona estrella del rock-, i això va suposar la desaparició del grup) van rebre un homenatge per part de varis artistes. En aquest acte es va poder escoltar una sensacional versió (amb cor de gospel inclòs) del que probablement és el seu tema més conegut, interpretada per les germanes Ann i Nancy Wilson (del grup Heart), amb l’acompanyament a la bateria de Jason Bonham, el fill del desaparegut membre de la banda. John Paul Jones s’ho mira satisfet i somrient, mentre Robert Plant i Jimmy Page amb prou feines poden aguantar-se les llàgrimes, sens dubte envaïts pels records.
Genis avançats al seu temps. Mites. Llegendes vives de la música.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada