A hores d’ara, encara no sé si el tio ho fa seriosament i senzillament és que no en sap més, o si es fot de la cançó, de nosaltres i d’ell mateix (atenció als minuts 1:40 i 3:12). Això sí, se li ha de reconèixer un mèrit: ha empitjorat una cosa que semblava impossible d’empitjorar. I com a mínim en aquest cas he rigut en comptes de tenir ganes de quedar-me sord; o pensant-ho millor, que la Dion es quedi muda.
La mateixa cara que faig jo quan l’escolto bramar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada