Amb el destí marcat

El nom de Kazuo Ishiguro el vaig conèixer indirectament, quan em vaig assabentar que la pel·lícula El que resta del dia estava basada en un llibre seu. Aquella història d’un majordom anglès extraordinàriament eficient i professional (interpretat per un magistral Anthony Hopkins), enamorat en secret i que quan ja és vell s’adona que ha malgastat la seva vida inútilment, em va impressionar i em va fer pensar en la importància d’aprofitar el temps que se’ns ha donat per passar en aquest món.

Però avui m’agradaria parlar de No em deixis mai, novel·la posterior i, en certa manera, semblant a l’anterior en el sentit que també ens parla de vides perdudes, tot i que les circumstàncies són bastant diferents. Seguirem les vides de la Kathy, la Ruth i en Tommy, triangle amorós, amics i companys de l’internat britànic de Hailsham, un lloc amb la disciplina típica d’aquests establiments i que, per exemple, impedeix que els seus joves habitants surtin fora dels límits del centre i que tinguin cap mena de contacte amb l’exterior. S’educa els nens i en general se’ls tracta bé, però no se’ls ensenya cap aspecte relacionat amb la vida fora del centre. I és que en realitat, Hailsham no és només un centre educatiu sinó que amaga un terrible secret que els implicats no descobriran fins al cap d’uns anys.

Amb un estil molt proper (està escrit en primera persona), el llibre va desgranant els records d’una Kathy ja adulta i amb ella farem un repàs del que ha estat la seva vida fins aquell moment, des de Hailsham passant pel que ells anomenen “la residència” (on gaudeixen de més llibertat per sortir fora del centre) i fins arribar a l’edat madura. Serem testimonis de les pors, les angoixes i les esperances dels tres joves i també dels seus companys. Sense caure en cap moment en la sensibleria ni en la llàgrima fàcil, la novel·la ens farà estremir quan ens adonem del destí que espera als protagonistes, i ens plantejarà un dilema ètic que podria donar lloc per a més d’un debat.

Resulta fascinant la manera com Ishiguro deixa caure terribles sorpreses i detalls claus gairebé com qui no vol la cosa, enmig de converses que semblen intranscendents. Malgrat la crítica social i la base de ciència ficció (almenys de moment, vés a saber si per gaire temps), No em deixis mai és sobretot una extraordinària (i esfereïdora) història sobre l’amistat, la valentia, la impotència i la resignació que es deu sentir quan t’adones que altres ja han decidit el teu destí, i que facis el que facis no te’n podràs escapar. La revista Time l’ha triada la millor novel·la de la dècada. Sóc incapaç de dir si aquesta distinció és o no merescuda, però sens dubte és el millor llibre que he llegit aquest any que ara s’acaba, i un dels millors de tota la meva vida.

Bon any 2011 a tothom!