Una hora i mitja en un taüt

De tant en tant, per sort, els aficionats al cinema tenim alguna sorpresa i, enmig de l’àrid i poc imaginatiu panorama cinematogràfic, apareix un film amb un plantejament valent i original, que suposa un glop d’aire fresc. És el cas de Buried, dirigida per l’espanyol Rodrigo Cortés i protagonitzada per Ryan Reynolds... i ningú més. Que jo recordi és la primera vegada que veig una pel·lícula on només hi surt un actor, i a sobre l’acció també transcorre exclusivament en un únic escenari, a més molt poc habitual: un taüt.

Reynolds interpreta a un contractista nord-americà que s’adona horroritzat que ha estat enterrat viu. Només recorda que estava treballant a l’Iraq i que el seu comboi va ser atacat per un grup d’homes, aparentment sense cap motiu. La seva única possibilitat d’escapar-se és un telèfon mòbil que li ha deixat el segrestador, amb el qual intentarà buscar ajuda trucant a la seva empresa, a l’ambaixada americana, a casa seva, etc. Lògicament, la bateria del mòbil es va descarregant i cada vegada hi ha menys oxigen. Seran a temps de rescatar-lo?

Malgrat passar-nos tota l’estona en un escenari tan reduït, la saviesa del guió i de la realització fa que el ritme sigui alt, a estones fins i tot trepidant (gràcies als nombrosos i variats plànols de càmera, tot i el límit d’espai), i la pel·lícula no resulta avorrida en cap moment, al contrari. Barreja amb molt d’encert thriller, terror i cinema polític, ja que podrem veure clarament com n’és de prescindible l’individu per als governs. També és molt interessant el tractament que es fa del terrorisme des del punt de vista de la víctima, ja que ens posem totalment en la seva pell: patirem amb ell, ens angoixarem per la seva situació, ens emprenyarem amb la incompetència de la gent a la que truca, i gairebé notarem que ens falta l’aire.

No és una pel·lícula fàcil de veure, i suposo que no cal que us digui que no és massa recomanable si patiu claustrofòbia. Hem de saber què anem a veure, i hem d’entrar-hi. Si ho fem, ens trobarem amb una proposta arriscada, diferent, original i que ens fa pensar que en cinema encara no està tot dit i que ens podem allunyar dels convencionalismes i fer un producte més que entretingut i totalment recomanable. Una vegada més es demostra que per fer una pel·lícula que et tingui una hora i mitja clavat al seient no calen efectes especials ni grans pressupostos: n’hi ha prou amb un bon guió, un bon actor, imaginació i talent. Lamentablement, d’això últim el cinema no en va precisament sobrat...