La delinqüència vista des de dins

De llibres sobre el món de la delinqüència n’hi ha moltíssims, però que estiguin escrits per algú que parli amb coneixement de causa perquè ha estat prèviament un criminal segurament ja no en trobaríem tants. Aquest seria el cas d’Edward Bunker, delinqüent convicte per tràfic de drogues, atracament a mà armada i extorsió. A la seva època va ser un dels 10 delinqüents més buscats per l’FBI i el presoner més jove de la presó californiana de San Quentin. Bunker va aprendre a escriure a la presó, i a més d’escriptor autodidacta també va exercir de guionista de cinema (nominat a l’Oscar per El tren del infierno) i d’actor en més de 20 pel·lícules; segurament el seu paper més recordat sigui el de Mr. Blue a Reservoir Dogs, de Quentin Tarantino. És per això que quan llegim No hay bestia tan feroz tenim la sensació constant d’estar llegint gairebé una autobiografia més que una novel·la, i que les peripècies del protagonista Max Dembo són més aviat records que no pas el producte de la imaginació del seu autor.

L’obra destil·la en tot moment una aguda crítica del sistema legal i penitenciari nord-americà, ja que per exemple se’ns expliquen les dificultats que es troba qualsevol que es vulgui reinserir a la societat després de passar un temps entre reixes. Malgrat la voluntat de portar una vida normal, Dembo no troba feina perquè quan desvela el seu passat ningú n’hi vol donar. Això, sumat al fet que el seu agent de la condicional és un imbècil integral que en comptes d’ajudar-lo el puteja, i que tots els seus amics i coneguts formen part del món delictiu, gairebé l’obliga a tornar a delinquir per tal de tirar endavant. I de fet no li costa massa prendre aquesta decisió, perquè de seguida s’adona que el crim és l’única cosa que ha conegut en la seva curta vida, que és l’únic que sap fer i que, a més, se li dóna bastant bé.

Segurament gràcies als peculiars antecedents de l’autor, la novel·la transmet un realisme impressionant que encara aconsegueix ser més proper degut al fet d’estar escrita en primera persona. Tindrem la sensació de conviure amb en Max Dembo als barris baixos de Los Angeles, ens posarem a la seva pell, patirem amb ell, notarem la seva inquietud, les seves pors i la seva enorme soledat, desitjarem que les coses li surtin bé malgrat que sabem que és un criminal... i això sovint no és fàcil de pair. No sortirem intactes després d’haver conegut en Max.

Bunker és un cas únic a les lletres nord-americanes, un encreuament perfecte (i improbable) entre el món literari i el criminal. La novel·la que ara ens ocupa (publicada l’any 1973) ha tardat més de trenta anys a veure la llum a Espanya, però finalment ho ha fet. Més val tard que mai, diuen. Segurament aquesta manca de divulgació ha fet que el seu autor no hagi tingut el ressò d’altres col·legues de la novel·la negra. A Estats Units, però, clàssics del gènere com James Ellroy han alabat l’obra de Bunker, i de fet en el pròleg no dubta a qualificar-la com “possiblement la millor novel·la mai escrita sobre els baixos fons de Los Angeles”. Si ell ho diu, per alguna cosa serà.