Trossets de vida

Que jo recordi, El temps, que tot ho emmerda és el primer llibre que llegeixo a la meva vida del qual conec personalment a l’autor. La meva mare acostuma a dir que en Jordi Caballeria és “l’amo del meu fill”; jo intento explicar-li que, per sort, l’esclavatge es va prohibir ja fa molts i molts anys, i que en realitat en Jordi és l’amo de l’empresa on jo treballo, cosa que és bastant diferent.

Precisions terminològiques al marge, el cert és que en Jordi i jo ens coneixem des de fa un munt d’anys. Tants, que a finals d’aquest 2011 ja en farà 20 que condueixo i la primera vegada que vaig posar els peus a la seva oficina no tenia ni cotxe, sinó que hi vaig anar amb autocar (tal i com ell mateix es va encarregar de recordar en l’amable dedicatòria que em va estampar quan li vaig comprar el llibre, ara fa unes 3 setmanes).

Aquesta proximitat ha fet que moltes de les anècdotes d’infància, adolescència i joventut que en Jordi recull en aquest llibre jo ja les conegués, ja sigui perquè ell me les havia explicades de viva veu, o bé perquè abans ja les havia llegides en el seu bloc. Tot i això, m’ha agradat rellegir les que ja sabia, llegir les que no coneixia i deixar que amb la seva hàbil i àgil escriptura em transportés a una època que sembla molt llunyana però que en realitat no ho és tant (“temps d’Una, Grande y Libre”, que cantava en Serrat).

Un altre dels fets que ajuden (i ara parlo en clau personal) a que el llibre resulti tan proper, és el fet que bona part de les vivències recollides van tenir lloc al meu poble, que també és on en Jordi va créixer i estudiar. Això fa que hi surtin paratges coneguts, centres educatius que hem compartit (encara que sigui en diferents èpoques), i fins i tot persones que coneixem tots dos. Però malgrat el caràcter local i personal de les anècdotes, no resulta gens difícil extrapolar-les a un àmbit molt més ampli, i ben segur que qualsevol que hagi viscut la mateixa època s’hi veurà reflectit i gaudirà del llibre encara més que jo.

Cadascuna de les històries ens deixa amb un somriure als llavis, ja que la ironia i el sentit de l’humor sempre hi són presents. No falten tampoc els sentiments de nostàlgia i molts records en blanc i negre, d’un temps sovint molt fosc però on també hi havia prou estones de llum, que són les que en Jordi vol recordar i reivindicar. La sensació que ens queda quan tanquem el llibre és que ens ha explicat moltes històries, però que encara ens n’hagués pogut explicar moltes més. Hi haurà una segona part? O potser una trilogia? Temps al temps (que tot ho emmerda, sí).