Alien + Perdidos = Prometheus

Vagi per endavant que opino que no calia fer una preqüela d’Alien, perquè aquesta autèntica obra mestra del cinema de ciència ficció és perfecta tal com està. De fet, si Prometheus no estigués dirigida per Ridley Scott (també director d’Alien) segurament no m’hagués plantejat anar-la a veure (mentida: sí que hi hagués anat), però el fet que el seu mateix creador hagi volgut donar una explicació addicional va ser motiu suficient per posar-me davant de la pantalla del cinema i buscar unes respostes que, en principi, jo creia innecessàries.

Ni evasió ni victòria

Tot i que segurament no és el millor llargmetratge sobre futbol, si hi ha una pel·lícula que els aficionats recorden amb una estima especial i que amb el pas del temps ha adquirit la condició gairebé de mite, aquesta és sens dubte Evasió o victòria. Estrenada l’any 1981, i amb una barreja de coneguts actors (com Sylvester Stallone o Michael Caine) i de famosos futbolistes (com Pelé, Bobby Moore o Osvaldo Ardiles), el film ens explicava la preparació, els entrenaments i el posterior partit entre un equip de presoners aliats i un combinat de jugadors de l’Alemanya nazi. Els presoners planegen escapar-se a la mitja part a través d’un túnel excavat als vestidors, però al final s’imposa el seu orgull i l’esperit esportiu i surten a jugar la segona part per intentar guanyar a l’equip que representava l’invasor. El que no tothom sap és que aquesta pel·lícula està inspirada en un fet real i que, per desgràcia, no va tenir un final tan feliç com a la ficció.

Me’n vaig a l’NBA

Com a bon aficionat al bàsquet, recordo perfectament l’impacte que suposava fa uns anys el fet que un europeu se n’anés a jugar a l’NBA. L’escola balcànica, especialment, era una autèntica màquina de fabricar jugadors. Quan semblava que ja no podia sortir ningú millor que Dražen Petrović, apareixien Toni Kukoč i tota la resta de iugoslaus increïblement talentosos. Mentrestant, uns quilòmetres més cap a l’est, Arvydas Sabonis era l’amo i senyor dels taulers europeus, sota l’atenta mirada de Vlade Divac. Que a aquests jugadors se’ls quedés petita Europa era una conseqüència gairebé lògica, ho havien guanyat tot i per tant els americans es fixaven en ells, que emprenien l’aventura com una mena de premi a una trajectòria exemplar que al vell continent ja no donava per a més.