El playboy i “la rata”

Malgrat ser un bon aficionat als esports, la modalitat del motor no ha estat mai la meva preferida, especialment la Fórmula 1. Dintre de tot, les motos són més espectaculars, hi ha més avançaments, més alternatives, més emoció... En els cotxes, en canvi, veig que la majoria de les curses acaben pràcticament igual que com han començat, després de donar entre 50 i 70 voltes al circuit. Vaja, que no és la meva manera ideal de passar dues hores.

Segur que estan tots bé?

Dos anys després de filmar Cinema Paradiso (sens dubte la seva pel·lícula més coneguda), Giuseppe Tornatore ens oferia aquesta melancòlica història, amb gotes d’ironia però certament trista. No és un film fàcil de veure, especialment si d’alguna manera ens sentim identificats amb la història que se’ns explica. No obstant això, el mestratge del seu director, la història, la banda sonora del genial Ennio Morricone (col·laborador habitual de Tornatore), les escenes que recorden l’univers fellinià i les perfectes interpretacions (encapçalades per un enorme Marcello Mastroianni) són motius més que suficients per dedicar-li un parell d’hores del nostre temps (nota: està disponible a YouTube en versió original subtitulada).

Escenes seleccionades: “Al final de la escalera”

El terror és un dels gèneres cinematogràfics que més tòpics repeteixen i que més esprem idees i situacions. Qualsevol aficionat està més que acostumat a veure pel·lícules sobre cases encantades, fantasmes, zombis, monstres variats, etc. Per això a vegades val la pena fixar-se en els orígens, en aquells films que van assentar les bases sobre les que posteriorment s’ha anat construint tot aquest imaginari col·lectiu que a vegades sembla que hagi existit sempre, però que evidentment va començar en algun lloc.