Si puc, quan miro una pel·lícula basada en un llibre sempre m’estimo més haver-lo llegit abans, perquè si no em resulta inevitable “posar cara” als personatges, una cosa que em resulta bastant molesta. Prefereixo imaginar-me com deuen ser aquelles persones que m’està descrivint l’escriptor, i si mai en fan una versió cinematogràfica discutir si jo també hagués triat (o no) a aquells actors per fer els respectius papers. Però una cosa són els desitjos i l’altra la realitat, i molt sovint el procés és exactament el contrari i miro abans la pel·lícula que no pas llegeixo el llibre, ja sigui per desconeixement que existia l’obra escrita o perquè simplement les circumstàncies han anat així. L’últim cas ha estat amb
El club de la lucha, escrit l’any 1996 pel nord-americà
Chuck Palahniuk i adaptat tres anys després al cinema, en una pel·lícula dirigida per
David Fincher.
