En
un dels primers articles que vaig fer quan em va entrar l’afició d’escriure un bloc (que després van ser dos), vaig reivindicar la versió original com la manera més fiable de saber si un actor és o no és realment bo. Afirmava aleshores (i ho mantinc) que només fixant-nos en la seva actuació física, sense sentir-ne la veu ni les múltiples variacions, modulacions i accents que se li poden donar, estàvem prescindint d’un atribut imprescindible per poder afirmar rotundament la qualitat actoral d’algú. A les bones escoles d’interpretació (i especialment a les britàniques) es dóna molta importància a la qualitat de la veu i a la dicció. De fet, d’un actor s’espera que sigui capaç d’incorporar diversos accents en funció del paper interpretat.
