El futbol, segons Eduardo Galeano

Fa unes setmanes parlàvem d’un llibre que en poques pàgines explicava tota la història de la humanitat, amb breus pinzellades agradables i fàcils de llegir. Doncs bé, en aquesta ocasió m’agradaria parlar d’una altra obra d’estructura similar, però traslladada al món del futbol. Es tracta de El fútbol a sol y sombra, del prestigiós escriptor i periodista uruguaià Eduardo Galeano.

Autopista a l’infern

El món del rock és un escenari ideal per a les morts estranyes o inexplicables. Ja hem parlat del desgraciat accident que va costar la vida a Randy Rhoads, o del no menys desafortunat que ha passat a la història com el dia que va morir la música. Però si hi ha una mort característica d’aquest gènere artístic és, sens dubte, morir ofegat en el propi vòmit. Entre altres, el mític guitarrista Jimi Hendrix i el bateria de Led Zeppelin John Bonham van acabar els seus dies degut a aquesta circumstància. I també el protagonista de l’article d’avui: Bon Scott, el cantant original de la mítica banda australiana AC/DC.

Frontera salvatge

La primera vegada que vaig sentir a parlar de Cormac McCarthy va ser quan vaig anar a veure No es país para viejos, l’excel·lent pel·lícula dels germans Coen, i vaig saber que estava basada en una seva novel·la. Posteriorment vaig tenir l’oportunitat de llegir-la i em va semblar tan bona o més que el film, tot i que, com passa sempre en aquests casos, no podia deixar de veure la cara dels actors a mesura que llegia el llibre.

Raül Agné no es deixa trepitjar

El Girona va guanyar ahir dissabte per 0-1 al camp de l’Osca. En la roda de premsa posterior al partit, Raül Agné (entrenador del conjunt gironí) respon 3 preguntes en castellà per als informadors locals. Aleshores, un periodista de Girona li fa una pregunta en català i ell respon en el mateix idioma. Els mitjans locals es queixen, i Agné argumenta que ell respondrà en la llengua que li preguntin, sigui català, castellà o anglès. Davant de les noves mostres de rebuig per part dels periodistes, s’aixeca de la sala de premsa i marxa.

Gràcies, Wayne!

Moltes de les coses que envolten al futbol són una vergonya: el negoci que es veu, el que no es veu, els sous desmesurats, l’ego d’alguns futbolistes i presidents, el baixíssim nivell de molts periodistes esportius que semblen més aviat de la premsa del cor, i tantes coses més.

Però si parlem del joc, i només del joc, de tant en tant passen coses com aquesta, ahir a Manchester:





Potència, precisió i bellesa, tot en un. Per això m’agrada tant el futbol. La resta no m’interessa.

El dia que va morir la música

Que el món de la música està ple de morts estranyes, accidentals i a vegades inexplicables és una cosa ben coneguda; no fa gaire vam parlar de l’absurda mort del guitarrista Randy Rhoads, per exemple. El que ja no és tan habitual és que es morin tres músics de cop, el mateix dia. Això és el que va passar abans d’ahir va fer 52 anys, quan Buddy Holly (un dels principals precursors del rock and roll), Ritchie Valens (l’autor de la immortal La bamba) i The Big Bopper (compositor entre altres de la famosa Chantilly Lace) van morir en un accident d’aviació durant una gira conjunta anomenada “Winter Dance Party”.