Fa una mica més d’un any vam parlar de Buried, una pel·lícula que tenia com a principals característiques les reduïdes dimensions on transcorria (un taüt) i el fet de tenir només un actor en escena durant tot el metratge. Doncs bé, sense arribar a aquests límits (m’imagino que insuperables), l’acció de Un déu salvatge ens presenta a quatre personatges (dos matrimonis) reunits en una sala d’estar d’un pis novaiorquès, on han quedat per parlar d’una baralla que han tingut els seus respectius fills.
Aquesta limitació de l’espai (només trencada per petites visites a la cuina, al lavabo o per tres o quatre sortides al replà de l’escala) ens recorda que el film (dirigit amb bona mà per Roman Polanski) està basat en una obra de teatre escrita per la francesa Yasmina Reza, i fidel a aquest origen el pes recau de manera total i exclusiva en els actors, les seves interpretacions i els diàlegs. Tots quatre se’n surten més que bé i aconsegueixen que la tensió vagi creixent, de manera lenta però constant, a mesura que les normes de protocol i les convencions socials van deixant pas a la sinceritat més absoluta (en algun cas gràcies també a l’ajuda de l’alcohol) i a la manca total de respecte. Al final, ens acabarem plantejant si les criatures són les que s’han estomacat al principi de la pel·lícula o les que s’escridassen al final.
També s’ha de dir que amb aquesta temàtica tan particular i en un espai tan limitat, al cap d’una estona s’esgoten tant l’argument com els personatges, de manera que resulta molt difícil (i de fet seria absurd) continuar estirant el xiclet, perquè es pot córrer el risc d’acabar perdent l’interès que s’ha generat. Per això, s’ha d’agrair que la projecció duri el que dura: amb prou feines una hora i deu minuts. Una bona alternativa per a aquestes festes, si és que no us voleu empassar les mateixes pel·lícules de cada any que, a ben segur, ens obsequiaran les benvolgudes cadenes de televisió.
Bon Nadal a tothom!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada