Adele, una honrosa excepció

No domino gaire el panorama musical actual, però pel que vaig veient en algunes cadenes d’aquestes que posen videoclips tot el dia, les “cantants” que triomfen actualment semblen fetes en sèrie en una fàbrica, tant pel que fa a l’estil musical com a les seves característiques físiques, sovint més properes a les de les models que no pas a les d’algú que es vol guanyar la vida, en teoria, amb les seves qualitats vocals.

Per això em sorprèn bastant l’èxit de la britànica Adele Laurie Blue Adkins (coneguda artísticament com Adele), perquè s’allunya de tot el que acabo de dir: per començar no fa cançons enganxoses i ballables que semblen copiades les unes de les altres, sinó que es decanta cap al soul, el blues i el jazz. A més, la seva aparença física (amb uns quilets de més) també està bastant allunyada dels cànons que imperen en el món musical.

Tot això no li ha impedit ser l’autora de 21 (el disc més venut de l’any 2011) ni de posseir nombrosos rècords de permanència a les principals llistes d’èxits del planeta. I és que per sobre d’altres consideracions que ben poc tenen a veure amb la música, Adele triomfa per la qualitat de les seves composicions i per la seva impressionant veu de contralt, que sovint amaga fins i tot a la banda que l’acompanya. Us deixo amb la seva actuació en l’última gala dels Grammy, celebrada el 12 de febrer d’aquest any, on va demostrar que estava totalment recuperada d’una operació a les cordes vocals.

Humans i robots

No puc recordar exactament el moment en que em vaig començar a sentir interessat per la ciència ficció, tot i que segurament hi va tenir molt a veure el fet d’haver vist La guerra de les galàxies a una edat no massa avançada. A partir de llavors sempre m’han agradat les històries que parlen d’invents impossibles, descobriments científics i tecnològics, viatges en el temps, intel·ligències artificials i qualsevol altra cosa que permeti evadir-se una mica de la realitat.

Cinema mut al segle XXI

Moltes vegades em queixo de la manca d’originalitat en el cinema actual, de la repetició incessant d’arguments vistos mil vegades, de remakes innecessaris i de la falta d’idees dels creadors. The Artist m’ha fet callar, encara que sigui per una vegada: a qui se li pot acudir fer una pel·lícula muda i en blanc i negre en plena època del cinema en 3D? En principi semblaria un suïcidi, però no ha estat així: la crítica s’ha rendit als seus peus, i la valentia dels seus creadors també ha estat recompensada a Hollywood, que ha premiat el film amb els Òscars més importants d’enguany, i en molts altres festivals de cinema de tot el món.