Humans i robots

No puc recordar exactament el moment en que em vaig començar a sentir interessat per la ciència ficció, tot i que segurament hi va tenir molt a veure el fet d’haver vist La guerra de les galàxies a una edat no massa avançada. A partir de llavors sempre m’han agradat les històries que parlen d’invents impossibles, descobriments científics i tecnològics, viatges en el temps, intel·ligències artificials i qualsevol altra cosa que permeti evadir-se una mica de la realitat.

D’exemples d’obres d’aquest gènere n’hi ha tantíssims, i en tants àmbits diferents, que enumerar-los seria impossible. Avui m’agradaria parlar de l’últim llibre que he llegit (o hauria de dir “rellegit”, perquè és un dels pocs casos de llibres que he llegit més d’una vegada), tot un clàssic del gènere com és Yo, robot, publicat l’any 1950 per Isaac Asimov, sens dubte un dels autors més coneguts de la literatura de ciència ficció i tot un referent del gènere, junt amb altres mites com Arthur C. Clarke o Philip K. Dick.

Yo, robot és un recull de nou relats curts que parlen d’un món futur on els robots formen part de la societat i estan al servei dels humans. Tot i que es poden llegir de manera independent si es desitja, les històries tenen un fil conductor i una temàtica que les relaciona entre si, ja que representa que la doctora Susan Calvin (psicòloga de robots) les explica a un periodista. Tota l’obra es basa en les tres lleis de la robòtica, inventades pel mateix Asimov:

1. Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal.
2. Un robot ha d’obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la primera llei.
3. Un robot ha de protegir la seva pròpia existència en la mesura que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o la segona llei.

Les històries del llibre es van complicant a mesura que avancen, ja que per exemple la primera ens parla d’un robot molt senzill que fa de mainadera d’una nena; posteriorment els robots evolucionen fins a parlar i raonar amb lògica, arriben a resultar indistingibles dels humans i a ocupar càrrecs públics, i quan arribem a l’última història resulta que les màquines estan governant les quatre regions en què està dividit el món futur. En totes les històries se’ns planteja algun conflicte sorgit de les tres lleis anteriors, que en principi semblen senzilles i clares però que també poden donar lloc a paradoxes, contradiccions i diferències d’interpretació que hauran de resoldre diversos experts en robòtica, encapçalats per la doctora Calvin. Per exemple: dins de la primera llei es poden incloure els mals morals, a més dels mals físics? Una ordre donada sense massa convicció pot suposar que la tercera llei tingui prioritat sobre la segona?

En definitiva, una obra imprescindible per a qualsevol amant del gènere, un referent indiscutible que ha estès la seva influència a nombroses creacions posteriors de diferents àmbits de la cultura, com ara la versió cinematogràfica de l’any 2004 o el disc publicat per The Alan Parsons Project l’any 1977.