Una escala, unes golfes i un fantasma

Vista avui, segurament Al final de la escalera ens semblarà una pel·lícula més “de fantasmes”, o “de cases encantades”. Posada en la seva època (l’any 1980) i vista amb perspectiva, i malgrat que no era ni molt menys la primera pel·lícula d’aquest subgènere terrorífic, va assentar moltes de les bases sobre les quals es van edificar els posteriors (i nombrosíssims) films de temàtica semblant, perquè ella sola reunia tots els tòpics del gènere i els explotava d’una manera tremendament efectiva.

La pel·lícula ens explica la història d’un pianista (excel·lent George C. Scott) que es trasllada a viure a una gran casa d’estil victorià, mentre intenta refer la seva vida després de la mort de la seva dona i la seva filla en un accident. Ben aviat comença a experimentar fenòmens estranys: una tecla del seu piano que toca tota sola, uns cops al pis de dalt cada dia a la mateixa hora, un vidre d’una finestra que es trenca sense cap motiu, objectes que estaven en un lloc i apareixen en un altre... Convençut que la casa pot estar encantada, acaba demanant ajuda a una mèdium, que li confirma la presència de l’esperit d’un nen que no descansarà en pau fins que algú aclareixi les tèrboles circumstàncies de la seva mort.

El guionista Russell Hunter va manifestar que bona part dels esdeveniments que apareixen a la pel·lícula estan basats en la seva pròpia experiència. Els primers mesos que va viure a la seva casa de Denver sentia cops amb regularitat, les portes s’obrien i es tancaven soles, les parets vibraven i els quadres queien a terra, etc. A més, la història del nen de la pel·lícula també coincideix amb una de real que ell va descobrir mentre vivia a la casa.

Malgrat que la narració i el ritme de l’última part de la pel·lícula s’oblida de la pausa i la tranquil·litat que ha mostrat fins aleshores per donar pas a una certa acceleració, i que el seu final per mi no té massa sentit veient la resta del metratge, sens dubte es tracta d’una de les tres o quatre pel·lícules que més por m’han fet passar al llarg de la meva vida. Igual que després de veure El resplandor mai més tornes a mirar com abans un passadís d’habitacions d’un hotel, quan acabes de veure Al final de la escalera les escales que pugen cap a unes golfes no es veuen amb els mateixos ulls.

Sense mostrar ni una gota de sang, gairebé sense efectes especials i sense recórrer constantment al recurs fàcil dels ensurts sense sentit, la pel·lícula construeix la seva tensió de mica en mica, com qui no vol la cosa, al mateix ritme dels inexplicables fets que es va trobant el seu protagonista. Sense ni adonar-nos-en, l’angoixa i la inquietud es van apoderant de nosaltres fins arribar al punt que se’ns posen els pèls de punta quan apareixen objectes aparentment tan innocents com una piloteta de goma que baixa botant per una escala. Mireu-la i ja m’explicareu.