Segurament serà perquè les experiències que vius de petit et queden gravades amb més intensitat al cervell, però La cosa sempre ha estat una d’aquelles pel·lícules que em porten més mals records, si per això entenem passar una mala estona de veritat, arribant al punt de tapar-me els ulls per no veure què passava a la pantalla. A hores d’ara, i sabent que malament que ho passava, encara no entenc per què vaig anar-la a veure quan es va estrenar l’any 1982.
La història se situa en una base nord-americana a l’Antàrtida, on tot transcorre amb tranquil·litat fins que un bon dia apareix un helicòpter noruec que empaita un gos a trets. La impossibilitat de comunicar-se i la confusió porten a un enfrontament i a la mort dels nouvinguts. Els americans tanquen el gos en una gàbia amb altres, però aquella mateixa nit l’animal es transforma en un ésser monstruós que destrossa als seus companys. Després de cremar-lo amb un llançaflames i de fer-li l’autòpsia, els científics arriben a la conclusió que el que semblava un gos era en realitat un extraterrestre amb la capacitat d’imitar altres formes de vida. A partir d’aquí, tots comencen a sospitar dels altres i a no saber qui pot haver estat infectat per l’estrany organisme, la qual cosa desembocarà en una espiral de desconfiança i de paranoia dins del grup.
Amb els anys, La cosa (remake d’una producció de l’any 1951 titulada aquí El enigma de otro mundo) s’ha convertit en un autèntic clàssic del gènere i en una de les pel·lícules més conegudes del seu director John Carpenter (un autèntic mite del cinema de terror, gràcies entre altres a La nit de Halloween i La boira) i també del seu actor fetitxe, Kurt Russell. Deixant de banda les aparicions del monstre, que tant m’aterrien de petit, l’autèntic encert del film és com aconsegueix crear una atmosfera de terror increïblement angoixant gràcies, en primer lloc, al fet de situar l’acció en un espai reduït i en un lloc tan aïllat i solitari com l’Antàrtida, i després a que mai sabem quin dels personatges pot haver estat reemplaçat per “la cosa”. Aquestes dues circumstàncies fan que la pel·lícula tingui una extraordinària capacitat d’inquietar i de fer-nos estar intranquils, amb seqüències tan magistrals com aquella on els protagonistes s’extreuen sang per veure qui d’ells és humà i qui no. Fa pocs dies que he tingut l’oportunitat de tornar-la a veure, i malgrat que alguns efectes especials no han suportat massa bé el pas del temps, la seva capacitat d’angoixar es manté intacta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada