(Atenció: detalls importants de la pel·lícula)
Argo ens explica una història real que va començar el 4 de novembre de 1979, quan uns revolucionaris iranians van assaltar l’ambaixada dels EE.UU. a Teheran com a protesta pel recolzament d’aquest país al Xa Mohammad Reza Pahlavi, recentment destronat. La majoria van ser capturats com a ostatges, però sis persones van aconseguir escapar-se i es van amagar a casa de l’ambaixador canadenc. Mentrestant, a Estats Units es van començar a plantejar diferents opcions per intentar treure’ls d’Iran. L’especialista de la CIA Tony Mendez, després de descartar moltes propostes, va idear un pla aparentment irrealitzable: fer creure als iranians que els sis refugiats eren cineastes canadencs que es trobaven al país buscant localitzacions per fer una pel·lícula de ciència ficció anomenada Argo. Mendez es va posar en contacte amb gent del món del cinema, van crear un estudi fals i van fer creure a tothom que realment la pel·lícula s’estava filmant (amb publicitat en revistes, festes de presentació, etc.). Finalment va viatjar a Iran, va proporcionar passaports canadencs i identitats falses als refugiats, i tots set van poder sortir del país.
Si no sabéssim que va ser veritat i la veiéssim directament al cinema, el cert és que es fa difícil creure que la història que explica Argo arribés a sortir bé. Malgrat que es tracta d’una dramatització bastant fidel de la història real, també s’ha de dir que la pel·lícula s’ha pres algunes llicències, especialment en les escenes finals: en realitat, el grup no va anar mai al basar on gairebé els descobreixen, ni la missió es va cancel·lar la nit abans de marxar d’Iran, ni els fugitius van tenir cap problema amb els membres de seguretat de l’aeroport, ni els militars armats van empaitar l’avió quan estava a punt d’enlairar-se. Tal com ha reconegut Mark Lijek, un dels alliberats, “els funcionaris d’immigració amb prou feines ens van mirar i vam passar sense cap problema. Vam pujar al vol cap a Zuric i llavors ens van dur a la residència de l’ambaixador americà a Berna. Va ser així de senzill”.
La pel·lícula tampoc ha escapat de les crítiques. Per exemple, els mitjans de comunicació i polítics iranians consideren que tergiversa la història amb finalitats polítiques i que és anti iraniana. També s’ha criticat el fet que s’exagera el paper que va jugar la CIA en l’operació, i que en canvi es minimitza el del govern canadenc. Per altra banda, no es parla de la important col·laboració dels diplomàtics anglesos (que van ser els primers d’acollir els fugitius, abans que els canadencs) i neozelandesos (un d’ells va portar els americans a l’aeroport). Ben Affleck s’ha defensat dient que s’han permès aquestes llicències perquè en cap moment es diu que la pel·lícula explica fets reals, sinó que està “basada en fets reals”.
Malgrat aquestes concessions de cara a Hollywood, l’última creació de Ben Affleck (actor normalet, però excel·lent director) combina amb encert esdeveniments històrics, acció, tensió, suspens i interpretacions convincents (fins i tot la seva). Dues hores ben invertides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada