Al llarg de poc més de 100 pàgines, en Jaume fa un bon repàs de situacions i anècdotes que ha tingut ocasió de viure en primera persona al llarg de més de 50 anys de dedicació periodística (va començar a exercir amb només 14 anys). Hi trobarem de tot: regals que feien els presidents dels clubs a alguns periodistes (i també sobres mensuals), les famoses “boles calentes” dels sortejos de les competicions, la fosca arribada de Josep Lluís Núñez a la presidència del Barça, viatges dels enviats especials pagats pels clubs a canvi de cròniques favorables, suborns a jugadors, partits arreglats, el dopatge que existeix però poques vegades s’ha demostrat, directius amics d’àrbitres, i un llarg etcètera.
A més de descobrir la cara més fosca de l’esport en general i del futbol en particular, l’autor també fa unes quantes reflexions tant sobre la seva professió (on parla del moment crític que viu actualment, amb programes pseudo esportius com Punto Pelota) com sobre altres temes, com ara la manca de memòria històrica a l’hora de parlar dels millors jugadors i entrenadors de la història. El llibre acaba amb el que ell considera que hauria de ser el decàleg del bon periodista esportiu (una sèrie de directrius a seguir), i amb un capítol escrit per la periodista Núria Casas on s’analitza el paper de la dona en el periodisme esportiu.
L’estil d’en Jaume Rius és amè, directe i sense embuts, la qual cosa fa que la lectura sigui ràpida i entretinguda. La gran quantitat d’anècdotes i situacions que se’ns expliquen, la majoria de les quals tenen el seu punt divertit malgrat tractar temes seriosos, ajuden encara més a fer passar una bona estona als amants del món de l’esport que busquin anar més enllà del que es pot veure i sentir cada dia als mitjans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada