I aleshores no en quedà cap

Malgrat que em considero un bon lector, a vegades em sorprenc quan penso en la quantitat d’autors considerats famosos que encara em falten per llegir. La manca de temps, o el fet que d’autors famosos n’hi ha moltíssims, pot ser una explicació. El cas és que fins ara no havia llegit mai cap llibre d’Agatha Christie, una de les autores més venudes de la història i que a més escrivia novel·les d’un gènere que m’agrada bastant. Sí, sóc així d’estrany.

En qualsevol cas, he posat una mica de remei a la situació llegint Diez negritos, una de les seves obres més conegudes i exitoses (més de 100 milions de còpies venudes i amb nombroses adaptacions al cinema i a la televisió), que ens explica la història de deu persones que reben una invitació per anar a passar un cap de setmana en una luxosa casa situada en una illa prop de la costa anglesa de Devon. La primera nit, després de sopar, una veu gravada els informa que tots ells han comès un crim. Poca estona després, un dels convidats mor enverinat. I això només és el començament, perquè a mesura que passen les hores van morint un a un de maneres semblants a les descrites en una antiga cançó infantil (titulada precisament com el llibre), víctimes d’un maquiavèl·lic pla ideat pel misteriós amfitrió, que sembla decidit a que tots ells paguin pel que van fer després d’haver-se escapolit de la justícia. L’angoixa i les sospites mútues no deixen de créixer entre els supervivents, perquè després d’explorar l’illa veuen que no hi ha ningú més, i per tant l’assassí ha de ser un d’ells...

Primera adaptació cinematogràfica de la novel·la, dirigida per René Clair (1945)

Està clar que el qualificatiu de “reina del misteri” pel qual era coneguda la cèlebre autora britànica no és perquè sí, ja que la seva habilitat a l’hora de crear una atmosfera angoixant i misteriosa és més que evident. També cal destacar que el llibre va al gra, no es perd en descripcions sobreres ni hi ha pàgines de farciment sinó que se centra totalment en l’acció, la qual cosa és molt d’agrair perquè a vegades sembla que els llibres vagin “a pes” i com més gruixuts són, més qualitat han de tenir. Es podria criticar que és bastant difícil de creure que un pla tan retorçat com el de l’assassí pugui acabar sortint tan rodó, però en qualsevol cas els misteris que se’ns han anat plantejant durant l’obra queden tots resolts, i això també cal destacar-ho perquè molts creuen que n’hi ha prou amb plantejar molts misteris i deixar-ne la majoria sense resoldre (hola David Monteagudo, hola guionistes de Lost). En resum, una lectura interessant, misteriosa i amb la qual passes una molt bona estona intentant desxifrar els enigmes plantejats per la que va ser la reina indiscutible del gènere.