No em considero especialment aficionat al teatre, per la qual cosa no conec massa noms d’autors relacionats amb aquest món. Yasmina Reza, però, sí que em sonava encara que fos de manera indirecta: quan vaig veure la pel·lícula Un déu salvatge, dirigida per Roman Polanski, vaig saber que estava basada en una obra de teatre escrita per aquesta prestigiosa dramaturga francesa.
En aquell cas em va sorprendre i divertir alhora la peculiar transformació que experimentaven uns personatges que al principi eren extremadament educats i amables, mentre que a mesura que anaven passant els minuts s’anaven tornant cada cop més agressius i irrespectuosos fins acabar escridassant-se i gairebé agredint-se. Una evolució molt semblant pateixen els personatges que protagonitzen Art, l’obra que va fer coneguda la seva autora a nivell internacional. Estrenada per primer cop l’any 1994, representada a ciutats de tot el món i traduïda a multitud d’idiomes, s’acaba d’estrenar a Girona per primera vegada en català, com a part de la programació de la Temporada Alta d’enguany. Protagonitzada per tres actors prou coneguts del públic, gràcies especialment als seus papers televisius, l’obra arrenca amb una qüestió que personalment també m’he plantejat més d’una vegada (des de la més absoluta ignorància artística, això sí): l’esnobisme que envolta el món de l’art, on sembla que el valor de les obres depèn del simple fet que portin la signatura d’algú famós.
Blanc sobre blanc, de Kazimir Malèvitx (1918)
Aquest fet es porta bastant a l’extrem en aquesta peça teatral, ja que l’obra en qüestió és un quadre totalment blanc. El seu comprador, en Sergi (Lluís Villanueva), hi troba matisos amagats, diferents tons de blanc, línies que canvien si te’l mires amb els ulls mig clucs i, en definitiva, el considera una autèntica obra mestra. El seu amic Marc (Francesc Orella) no li veu la gràcia per enlloc, li etziba directament que és una merda i es fa creus que hagi pogut gastar-se milers d’euros en aquella tela buida. El tercer personatge, l’Ivan (Pere Arquillué), de caràcter molt més tranquil i tolerant que els altres dos, intenta calmar una mica els ànims i no posar-se massa en contra ni a favor de cap dels dos. Aquesta diferència d’opinions respecte del quadre, que per si sola no tindria més importància, anirà pujant de to a mesura que avança l’obra i acabarà sent el detonant de tota una sèrie de retrets entre els protagonistes que posarà en seriós perill la seva amistat, i fins i tot la seva integritat física.
Tornant al principi, he de dir que, malgrat no ser un assidu de les estrenes teatrals, sí que he tingut la sort que gairebé sempre que hi he anat n’he sortit satisfet. Art no ha estat l’excepció, ni molt menys. Una hora i mitja farcida de diàlegs intel·ligents, reflexions interessants, molt sentit de l’humor i tres actors en estat de gràcia. Em declaro molt fan de la mala llet que destil·len les obres de Yasmina Reza, amb els seus estudis de la personalitat, de les escletxes de les relacions humanes i de les façanes que tots fem servir en la nostra vida diària, que poden ensorrar-se en el moment menys pensat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada