La història, en sí, és ben senzilla. La mort d’Addie Bundren, matriarca d’una família sense massa recursos econòmics que malviu com pot en l’època de la Gran Depressió nord-americana, provocarà que el seu home i els seus cinc fills hagin d’emprendre un viatge cap el poble natal de la difunta, seguint la seva voluntat de ser enterrada amb els seus parents. Amb el taüt a sobre d’una carreta tirada per mules, la família haurà de superar no pocs obstacles, com ara inundacions i incendis, per poder arribar al seu destí. Al llarg del viatge rebran l’ajuda de diverses persones, però les males estones sempre seran moltes més que les bones.
Mientras agonizo no és un llibre fàcil de llegir, almenys al principi. Està escrit amb la tècnica del monòleg interior (o flux de consciència), i a més està narrat des del punt de vista de fins a 15 persones diferents, entre les quals n’hi trobarem d’analfabetes, de cultes, amb certs problemes mentals, de diferents edats, etc. Tot plegat fa que resulti difícil entrar en la història, perquè a més les relacions que uneixen els diferents personatges tampoc queden clares fins ben avançat el llibre. És a dir, que ens costarà temps (i ens exigirà capacitat d’observació) adonar-nos de qui és parent de qui o quina mena de lligam l’uneix amb tota la resta, de la mateixa manera que ens acabarem adonant que el que en principi ens semblaven un seguit de bajanades en realitat eren els pensaments d’un nen de pocs anys. Amb el temps, però, tot es va posant al seu lloc, acaba quadrant amb una precisió absoluta i ens emportarem un retrat molt acurat del caràcter i la personalitat de cada personatge.
Segurament el millor que es pot fer en aquest cas, per tal de gaudir al 100% de la novel·la, és tornar-la a llegir un cop es tenen clars els diferents lligams que uneixen els personatges. No ho descarto, perquè sincerament es tracta d’una obra que m’ha sorprès i enganxat per la seva originalitat i el seu peculiaríssim estil narratiu. Un cop superats els primers obstacles que esmentava, ens adonarem que Faulkner mostra una extraordinària capacitat per descriure pensaments i sensacions, per fer-nos ficar en la pell dels protagonistes, sentir els seus patiments i crear unes imatges tan clares que sembla que les estem veient davant dels ulls. De fet, quan acabes el llibre tens la sensació que, més que la història dels Bundren, el que acabes de llegir és un retrat d’un temps i d’una època. Feia temps que volia llegir alguna obra de Faulkner, i si tot va bé no serà l’última que llegeixi.
William Faulkner
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada