Braveheart a la catalana

Explica la llegenda que Otger Cataló va ser un cavaller que va viure al segle VIII i que va sobreviure a la invasió de Catalunya per part dels sarraïns. Malferit, es va amagar a les muntanyes dels Pirineus on s’alimentava de fruites silvestres i de la llet d’una ovella. Un cop recuperat del tot, va agafar la seva banya de caça i la va fer ressonar per valls i muntanyes, convocant els catalans fidels a la lluita. El seu fidel gos gànguil, interpretant la crida del seu amo, va emprendre el camí fins que va trobar un home i li va fer entendre, amb els seus gemecs, que volia que el seguís. L’home fou conduït davant la presència d’Otger, el qual li va encarregar que comuniqués als catalans que havia arribat el moment de tornar a lluitar contra els sarraïns i recuperar la independència dels Països Catalans.

El missatger va anar a donar la notícia a les persones més prestigioses del llinatge català perquè agafessin les armes. Així va ser com, de nou llocs diferents, van acudir els més valents barons de la terra catalana amb l’objectiu de reconquerir els territoris envaïts. Aquests nou cavallers són coneguts com “Els 9 Cavallers de la Terra”, o també “Els 9 Barons de la Fama”. Otger els va conjurar a lluitar fins a la mort per la terra que els havia vist néixer fins alliberar-la del poder de la “mitja lluna” sarraïna, que els havia imposat una cultura diferent de la seva. Tots ells van partir cap al combat, cadascú cap a un lloc diferent, i van aconseguir una rotunda victòria. L’únic que va tornar a quedar ferit fou Otger Cataló, però aquesta vegada triomfador. Segons la mateixa llegenda, el nom de Catalunya hauria derivat del seu cognom.

Aquesta és la història que el director Joan Frank Charansonnet ens ha volgut explicar a la seva pel·lícula Pàtria, estrenada fa pocs dies als cinemes de tot el país i presentada com “La primera pel·lícula èpica catalana de la història”. El film comença amb l’arribada de Climent de Vallcebre (Boris Ruiz) al monestir de Sant Llorenç un matí de l’any 1438, per passar els seus últims dies de vida en companyia del seu vell amic, l'Abat Ponç (Miquel Gelabert). Allà transmetrà oralment les aventures d’Otger Cataló a un monjo anomenat Pere Tomic, autor de l’obra Històries e conquestes dels Reys de Aragó e Comtes de Barcelona, que es convertirà en el primer referent escrit sobre la llegenda. D’aquesta manera, amb continus salts en el temps, serem testimonis tant de l’aventura explicada per Climent com de la vida dels monjos i monges del monestir, amb les seves tensions internes.

Malgrat que les bones intencions són innegables, el cert és que no es pot dir que el resultat final hagi estat satisfactori. En part, potser és degut a la manca de subvencions públiques i al fet que la pel·lícula s’ha finançat amb campanyes de micromecenatge, que han aconseguit reunir un pressupost d’uns 250.000 €. Això pot explicar, per exemple, l’aspecte de les armes dels cavallers (amb menció especial pels escuts, que sincerament són bastant vergonyosos). Però és que a més dels límits econòmics, la pel·lícula tampoc va massa sobrada de talent actoral. Excepte els personatges principals, prou coneguts de l’escena catalana, les qualitats dels secundaris són bastant limitades i ens ofereixen unes interpretacions planes, encarcarades i poc naturals. Els diàlegs tampoc hi ajuden massa, farcits de frases exagerades i grandiloqüents que sovint freguen el ridícul. Pel que fa a les batalles, tenim igualment la sensació de molt poca naturalitat i, acostumats com estem a Bravehearts, Gladiators i demés, el fet que lluitin quinze contra quinze encara contribueix més a la sensació general que tot plegat és obra més d’un grup de teatre aficionat que no pas d’uns professionals del cinema.

Pel que sembla no sóc l’únic que es va endur aquesta sensació, ja que sortint de la sala abundaven les rialles burletes entre els espectadors i es podien escoltar comentaris com “que mal feta” o “semblen els pastorets”. Sóc el primer que hagués volgut que una pel·lícula catalana, que explica l’origen llegendari del país i creada amb pocs mitjans hagués estat una producció rodona i reeixida. Tant de bo tingui molt èxit, però sincerament m’esperava bastant més. Una llàstima.