Un dels costums més estesos que tenim els humans és que quan mor algú acostumem a perdonar-li (o a oblidar) els seus defectes. Potser el fet de la seva desaparició definitiva, i per tant la impossibilitat que aquests defectes ens continuïn afectant, desperta en nosaltres un cert sentiment de misericòrdia vers el finat. No em sembla bé. De la mateixa manera que si algú havia estat una bellíssima persona ningú se n’oblida, crec que si havia estat un malparit tampoc ens n’hem d’oblidar pel simple fet que hagi mort. Si la mort d’una persona fa que els altres vulguem fer un balanç de la seva vida, que sigui un balanç complet, i no només de les coses bones.
Un dels exemples més clars de tot això que explico l’estem vivint des del 21 d’abril d’enguany, dia en què saltava als mitjans de comunicació de tot el món la notícia de la mort de
Joan Antoni Samaranch. Des de llavors i fins ara (i espera’t el que vindrà, perquè ja s’ensuma un carrer amb el seu nom a Barcelona) només he sentit que lloances, alabances i ensabonades cap a una figura que deu tenir els seus mèrits (no dic pas que no), però de la qual tothom sembla que hagi oblidat les ombres.
Per sort, Internet és una font inesgotable d’informació i si rebusques una mica, pots trobar-hi de tot. Per exemple, que el Sr. Samaranch va anar al Col·legi Alemany de Barcelona, on acostumava a lluir una esvàstica a la solapa i més d’una vegada havia explicat que
“allò (referint-se al nazisme)
era el futur i sempre s’havia d’estar amb els guanyadors”, declaracions amb les que ja deixava ben clara la seva vocació d’estar sempre a prop del poder. Sabem també que sempre es va declarar
“seguidor acèrrim” del general
Franco, i que va ostentar diversos càrrecs polítics i diplomàtics al servei de la dictadura franquista.
