Realment calia, senyor Rosell?

Diuen que de l’amor a l’odi hi ha un pas, i tot i que no era amor el que hi havia entre Joan Laporta i Sandro Rosell, sí que hi havia una gran amistat que el temps i les circumstàncies han trencat i han fet que actualment el més recomanable sigui que no comparteixin la mateixa habitació.

Temps era temps...

M’imagino que és aquesta mateixa rancúnia el principal motiu pel qual Rosell ha decidit impugnar encara no sé ben bé què (la gestió de tot el mandat? la de l’últim any? les despeses no justificades?) sense que hi hagi cap motiu legal per fer-ho. Ell mateix ha reconegut que aquí no ha robat ningú, però que no és ètic gastar el que ha gastat Laporta. Que no és ètic? I per un tema ètic anirem als tribunals i encetarem un procés que durarà mesos, amb tot l’enrenou mediàtic (i potser esportiu) que això suposa? Que no ens arriba prou merda ja des de Madrid, que també ens n’hem de tirar nosaltres? De tot això el gran perjudicat no és només Laporta, sinó sobretot el Barça.

Està clar que Laporta era una persona donada als excessos, però d’aquí a portar-lo a judici em sembla francament exagerat. Perquè, a més, quin és el criteri amb el qual es pretén argumentar davant d’un jutge el que és acceptable gastar-se en jets privats i càterings? Rosell opina que Laporta gastava massa (i segurament és veritat), però segur que hi ha socis que no opinen el mateix i consideren que de cara a la imatge del club és convenient realitzar aquestes despeses. De fet, l’escassa diferència de vots a favor del “sí” així ho demostra.

(Incís 1: ja que parlem dels vots, com és possible que “la decisió més important de la història del club” -en paraules del mateix Rosell- quedi en mans de poc més de 1.000 socis, la majoria dels quals no saben res d’economia? Incís 2: Laporta i la seva junta no haurien d’haver tingut l’oportunitat d’assistir a l’Assemblea per tal de donar la seva visió dels fets? Sincerament, no em sembla massa democràtic negar el dret a la defensa i a la rèplica de la part acusada).

Rosell està disfressant una venjança personal sota l’aparença d’una croada en recerca de la justícia i de la transparència. El nou president, que en la seva campanya electoral proclamava que volia unir a tot el barcelonisme (el seu lema era Tots som el Barça), ha aconseguit desunir-lo en poc més de 100 dies de mandat, fent que tornin els ancestrals “ismes” que des de feia uns anys semblaven oblidats.

Em preocupa que el president d’una institució tan reconeguda mundialment, que hauria de marcar la línia a seguir d’una manera clara i concisa, doni una imatge tan indecisa i dubitativa. Per una banda es refereix als excessos del seu predecessor, però per l’altra reconeix els èxits aconseguits; es presenta com el rei de la transparència, però adverteix del greu risc de fractura; i com a cirereta del pastís, després d’haver aixecat i promogut tot aquest merder... vota en blanc!!! O sigui, dóna a entendre que en el fons no està convençut del que està fent. Qui l’entengui, que el compri.

Només li falta la palangana i rentar-se les mans