L’altre dia vaig comentar que no era massa amant de les versions de cançons, però vaig descobrir un tema que em va fer callar durant uns dies. Ara, gràcies a aquest personatge cregut i pedant que respon al nom de Ramoncín, ha tornat a quedar demostrat que, moltes vegades, no caldria intentar-ho.
Anem a pams; aquí, la versió original de Nirvana:
Aquí, la versió perpetrada pel “rey del pollo frito”:
I aquí, el patètic intent de justificar aquest atemptat a la música i al bon gust en general:
Jo em pensava que aprendre’s la lletra era el primer requisit si volies fer una versió d’una cançó en anglès; ell, però, sembla que opina que oblidar-se de la lletra li passa a tothom quan es canta en directe. Ah, i el tema d’afinar jo també el donava per suposat en cantants professionals, però es veu que ell tampoc opina el mateix...
Uff... massa excuses per intentar justificar-se... i encara s'atreveix a dir que "yo no soy tan vanidoso"... va home va... Amb versions com aquesta està clar que no és necessari ni provar-ho
ResponEliminahi ha personatges totalment precindibles i aquest home n'és un clar exemple
ResponEliminaPenso que si aquest tio no hagués existit mai, la música continuaria sent exactament igual que fins ara. O fins i tot millor, vés a saber...
ResponEliminaUfff... es que lo más penoso es que al justificarse hasta parece que le da un poco de vergüenza, pero luego intenta vender discos y DVDs, sacándolos como si fuera un vendedor ambulante. Ramoncín se ha ganado la manía de millones de personas a pulso.
ResponEliminaI quina modèstia que té el tio, eh? "El 99% de mis conciertos rozan la perfección". Sí rei, sí...
ResponElimina