Retrat d’una obsessió

Si fa unes setmanes algú m’hagués dit que m’agradaria qualsevol cosa relacionada amb el món del ballet, li hagués demanat què s’havia pres i si me’n donava una mica. Però ves per on, resulta que Cisne negro és una de les pel·lícules que més m’han agradat d’aquests darrers mesos. Potser és perquè, ben mirat, el ballet només es el rerefons de tot plegat.

La Nina (Natalie Portman) és una noia tímida i insegura, però amb un gran talent per a la dansa. Això la fa perfecta per al paper del cigne blanc (pur i innocent) en el famós ballet El llac dels cignes. Però el problema és que el nou director de la companyia vol que el paper del cigne negre (sensual, desinhibit i salvatge) l’interpreti la mateixa ballarina. La persona ideal per fer-ho sembla la Lily (Mila Kunis), una noia que és l’antítesi de la Nina: amant de les festes nocturnes, de flirtejar amb les drogues i de tenir un amant diferent cada nit, sigui home o dona.

Amb aquest punt de partida, serem testimonis de la progressiva transformació (personal i professional) que experimentarà la Nina per intentar ser capaç d’interpretar també el paper del cigne negre. Les ànsies per aconseguir el doble paper, la pressió a la que la sotmet el director, la presència sobreprotectora de la seva mare (ex ballarina) i la competència amb la Lily, faran que la salut mental de la Nina flaquegi i comenci a tenir fantasies paranoiques que li faran confondre la realitat amb el que passa només a la seva ment (i als espectadors ens passarà exactament el mateix...).

Cisne negro és el retrat al·lucinat i al·lucinant d’una obsessió, i de fins on està disposada a arribar una persona per aconseguir el seu màxim objectiu a la vida. És una pel·lícula d’una gran intensitat, morbosa, amb una atmosfera malsana, inquietant i pertorbadora. Alguna cosa fascinant i indescriptible ens impedeix apartar els ulls de la pantalla ni que sigui un segon. En certs moments m’ha recordat a Réquiem por un sueño, excel·lent film del mateix director i que també retrata un món d’obsessions i addiccions.

Per cert, i tornant al principi, que la pel·lícula parli de ballet és totalment secundari. Si per alguna cosa es recordarà aquest film és pel profund retrat psicològic que fa de la protagonista, que viu les 24 hores del dia pensant només en el seu somni. I si resulta tan captivadora és en bona part gràcies a l’increïble treball de Natalie Portman, que sens dubte fa el paper de la seva vida. Normalment em miro els Oscars amb un ull tancat, però en aquest cas és el més merescut que recordo en molt de temps.