Un record per a “El Negro”

L’humorista gràfic i escriptor Roberto Fontanarrosa, conegut com “El Negro”, segurament no és massa conegut més enllà de les fronteres d’Argentina, però al seu país és un autèntic mite. La seva mort, avui fa exactament quatre anys, va suposar un fort impacte al país sud-americà. Al bar El Cairo de la seva Rosario natal encara el recorden assegut a “La Mesa de los Galanes” (títol també d’un seu conte), xerrant de política, dones i futbol amb els amics. Un cambrer explica que el cafè no és el mateix sense ell. Des de l’any 2007, cada 19 de juliol al bar s’hi celebra “El Día del Amigo Canaya” en honor del “Negro” (els “canayas” són els aficionats de l’equip de Rosario Central).

Fum a l’aigua, foc al cel

Si hi ha una cançó (o com a mínim un principi de cançó) que es pot dir que pràcticament tothom coneix, aquesta és sens dubte Smoke on the Water dels Deep Purple. Fins i tot gent que no coneix la banda exclamen “Ah, sí!” quan els hi taral·leges les primeres notes del riff de guitarra composat per Ritchie Blackmore (foto) amb la seva Fender Stratocaster.

Doble ressaca

El tema de les traduccions dels títols de les pel·lícules gairebé donaria per escriure un article independent, perquè n’hi ha que tenen delicte. De vegades ni tan sols es molesten a traduir-los, però francament a vegades val més que sigui així. Un dels casos més flagrants que recordo és el d’una pel·lícula (bastant dolenta, per cert) que es deia Welcome home, Roxy Carmichael (o sigui, Benvinguda a casa, Roxy Carmichael) i que aquí es va estrenar amb el nom de Aquí te pillo, aquí te mato. Sense comentaris.

“Digues adéu, és el Dia de la Independència”

Avui 4 de juliol és la festa nacional dels Estats Units, també conegut com a “Dia de la Independència”, i el país celebra la seva separació formal de l’Imperi Britànic l’any 1776.

El 1977, Bruce Springsteen va escriure una cançó titulada precisament Independence Day que finalment va incloure en el que segurament és el seu millor disc, The River. La cançó no parla de política, sinó d’un fill que abandona casa seva degut a les contínues discussions que té amb el seu pare, malgrat que pensen igual en certes coses. És una de les peces més tristes i emotives no només de l’àlbum, sinó també de tota la carrera del músic de New Jersey.

Que serveixi també com a record per a Clarence Clemons, el genial saxofonista que va acompanyar al Boss durant bona part de la seva carrera i que va morir el passat 18 de juny als 69 anys com a conseqüència d’un vessament cerebral. En aquesta peça també ens va deixar un dels seus impagables solos.